Categories
Món Proper

El carrer Major de Prats de Lluçanès

Sempre s’ha parlat molt del carrer Major de Prats de Lluçanès, per això és el carrer Major, el que teixeix una columna vertebral al nostre poble. Els últims tres anys també n’hem parlat molt, bàsicament per motiu de la intervenció urbanística i l’aposta de l’Equip de Govern de l’Ajuntament de remodelar-lo. Proposta materialitzada amb prou èxit, i amb gran consens polític. Aquesta aposta era i és bàsicament per valoritzar el carrer, per ajudar-lo a fer un salt endavant. Així, a banda de la importància que tenia la remodelació per allò que no es veu (clavegueres) era important per a tot allò que es veu i que el dota de vida: el comerç i l’habitatge.

Segur que també per a visitants; encara recordo quan, un dia mentre era a tallar-me els cabells el barber parlant-me de coses del carrer, al referir-se a visitants em deia que “es passegen per aquí i diuen ‘això és el carrer major?”‘ posant de relleu l’estat en què es trobava. Ara ja poden referir-s’hi d’una altra manera més positiva tot passejant tranquil·lament.

És cert que li falta encara uns tramsper a remodelar (dels quatre cantons a la Plaça Vella, i més amunt de Cal Tià), que hi ha algun focus de debat en relació a la prioritat donada als vianants, o que hi ha elements molt importants pendents dependents bàsicament de la iniciativa privada, començant pel campanar de l’Església o vàries façanes i edificis. Encara que siguin propietats privades, des de l’administració pública hem d’intentar ajudar a dinamitzar aquest parc d’habitatges (pisos i cases) buits, alguns en bones condicions, alguns altres no, i hem d’aconseguir que puguin entrar en moviment. Viure i/o tenir un comerç al carrer Major ha de ser una bona idea, i possiblement ho és més ara que fa 4 anys.

Per altra banda, aquests dies hem viscut de la mà del grup “Gaudir d’Art” i la col·laboració de nombroses veïnes i veïns l’activitat “Traginar pel carrer Major”. Una proposta molt interessant que ens ha traslladat al carrer Major dels anys 60. Un recorregut pel carrer i algun interior amb explicacions i aportacions que ens ha fet conèixer i descobrir als més joves i a les generacions de gent més gran els ha fet recordar tot el què envoltava aquest carrer fa més de 50 anys.

Avui, el carrer està lluny de l’activitat que hi havia els anys 60. Igual que el poble està lluny del què passava aquells anys. De la mateixa forma que els costums, el model comercial, els oficis o les formes de treball, de transport són diferents. Tot ha canviat.

L’activitat, doncs, és diferent. I els reptes són majúsculs. Malgrat tot, hi ha comerços encarant els nous temps, amb llums i ombres; amb importants reptes, els mateixos reptes dels que no són aliens la resta de comerços de Prats i altres municipis de les nostres característiques; però amb el carrer remodelat.

Gràcies als que ens n’heu fet memòria. I gràcies els que ajudeu a fer gran el carrer Major dotant-lo de moviment i vida.

Seguim.

Categories
Món Proper

Visca el Cantilafont!

La sisena edició del Festival Cantilafont ja és història, i supera aquesta edició amb nota altíssima, consolidant-se com a FESTIVAL en majúscules i deixant un regust de boca més que bo.

Lluny queda aquella primera vegada a Les Tres Fonts de Prats de Lluçanès, ensenyant-nos un espai que poques vegades l’havíem vist com a lloc on realitzar una convocatòria i que des de llavors s’hi han anat succeint esdeveniments, valoritzant encara més la zona, amb el què va ser una proposta original i arriscada. El grup impulsor no es va acollonir i va seguir sent original i arriscat, fent passos de gegant, arribant a la sisena edició amb un cartell més complet, més acurat, més divers, més… TOT. Ah, i amb l’etiqueta de festival singular, autèntic i potent (no està gens renyit tot això) del país.

Aquesta festa, que l’hem sentit anomenar “la Festa Major del Lluçanès”, malgrat totes les diferències i distàncies amb una Festa Major, i on et trobes amics, coneguts, parents i saludats de tota la comarca i de més enllà i de totes les edats, és un esdeveniment de promoció del Lluçanès. D’autoafirmació de cara en dins i d’afirmació de cara en fora. De posar en coneixement els nostres valors serens, el nostre paisatge i entorns tranquils i cuidats. L’organització ho té amb molt de compte i en treu suc, respectuosament, i ho encomana.

I pots escoltar música, veure espectacles, degustar productes del territori, parlar amb la gent o, simplement, passejar-te. Que s’ha de fer cua? Doncs es fa; que tarden una mica en servir una cervesa o una tapa? No passa res. I pots anar gaudint de l’entorn i la proposta.

En l’ocasió de dissabte passat, tenia previst anar-hi d’hora, però la manifestació a Barcelona per exigir la llibertat de les persones preses i exiliades, em va fer endarrerir l’hora d’arribada. A l’arribar, el primer que em va venir al cap era les èpoques que enfilàvem cap a Sant Boi de Lluçanès per viure “L’Escampada”, us en recordeu? No sé… em va venir molt molt al cap. Reflexions i nostàlgia. Arribo, aparco i vaig a l’entrada per a recollir l’acreditació i samarreta (talla grossa) per a fer de voluntari. I m’endinso a la zona. I converses i boníssim ambient (allò que deia).

I, ja darrera la barra tot ajudant una mica a servir (i mantenint converses) va sonar Mishima. Després, va començar Nyandú amb “Glòria”, que m’encanta. Estava servint, acalorat, i se’m va aturar el món, es va fer un parèntesis que em va servir per anar a immortalitzar alguns d’aquests moments. I seguim servint begudes mentre a darrere la barra també cantàvem Nyandú. La simbiosi era perfecta: els Nyandú a casa. Amb reclamació inclosa “El Lluçanès no es toca”.

Doncs res, llarga vida a projectes que respectant el què som i tenim, ho potencien, posen en valor i multipliquen. Així que: que canti la font molts anys!