La cua per entrar a la pista, ja és molt llarga.

Una colla de cinc personatges que anomenaríem “guiris”, amb el típic rostre ben enrogit, amb massa cervesa a l’anterior del seu cos, i panxes pronunciades tots ells, intenten entonar abraçats cançons del mite que estem a punt d’escoltar. Costa entendre quin tema estan xapurrejant, però s’intenta. S’ho passen molt bé; els que els sentim, no tant.

Una parella d’avis (uns 70 anys) que menjaven tranquil·lament un plàtan cadascun, s’adonen al cap de 20 minuts de fer cua que possiblement aquella no era la seva, de cua. Efectivament, mirem l’entrada i no ho era. Com ells, són molts els que s’hi troben. I uns guardes de seguretat, cansats que gent de totes les edats els demanéssin per on entrar, un li etziba a l’altre: “tornem cap allà, aquesta no és la nostra feina”. Les indicacions certament tenen molt a desitjar.

Un adult molt simpàtic diu: “això és indignant! Per alguna cosa obren les portes a les 6 no? Per què tothom ve ara i no venia abans?”. Jo, com els del meu voltant vam pensar: “doncs possiblement pel mateix motiu que ho podies haver fet tu”.

Una veu de pitu em persegueix estona. Edat mitjana. Està espitosa. Truca… “ja estàs a dins cabrón?”. Parla… “això ara ja va más rápido“. Just en aquest moment, es torna enlentir el pas. “joder!!” diu ella.

Una noia molt guapa, mocador al cap estil Bruce, es para al mig del carrer mentre tothom camina. El seu novio, orgullós, li fa una foto quan ella es planta degudament ben posicionada. La imatge segur que ha quedat molt bé, ella parada enmig d’una multitud de gent. En voldria una còpia.

Un noi d’uns trenta anys, “piju” i mal educat, molt ben clenxinat amb grans sobredosis de gomina, ensacat fins el fetge, camisa de ratlles i el jersei penjant damunt les espatlles, no se li acut res més que dir a la seva parella: “hay crisis, pero mira quanta gente puede pagar entrada para el Bruce”. Li hagués, li haguéssim, trencat la cara (en sentit figurat).

Passem per sota el paveter. Ja han tocat les nou. Ens hem trobat gent de Prats, de diversos llocs del Lluçanès, i de varis llocs de la geografia catalana. Queda l’últim revolt de la cua, fent una petita pujadeta d’escales. Els que controlen l’entrada acceleren el pas. La cosa ha de començar i hi ha massa gent a fora. El concert, comença amb 3/4 d’hora de retard. Però mentrestant aprofitem per refrescar-nos la gola.

Comença l’innoblidable concert. Senyera i bandera d’USA presideixen l’escenari. Seran els nostres aliats? (em pregunto en silenci). La resposta no la sé, però el compromís i el missatge que representa The Boss és molt significatiu. L’ús que fa de la llengua catalana, les repetides referències a Barcelona i Catalunya, etc. són per tenir en compte.

Donna Summer a la memòria, sona Last Dance, pell de gallina. Surten els membres de la Banda, i Springsteen amb un somriure d’orella a orella. Imatges, sons, emocions. Sembla irreal. De fet, tot plegat és irreal.  El Boss es dirigeix en català una vegada i una altra, dedica als indignats i als que lluiten per Catalunya (molt important aquesta referència, que va fer posar vermell a més d’un dels assistents). Es mostra sempre i en tot moment molt content, energètic. Brutal. 3 hores incansables. Públic entregat. Una nena puja a l’escenari, ens entendrim. Clarence Clemons està present, i quan passen imatges l’emoció es fa més gran, el silenci damunt l’escenari és brutal.

Pilar humà (castellers) prenen escena estelada en mà; dos cops. Samarreta del barça amb el nom Springsteen ressalta a la pantalla gegant, igual que molts missatges que mereixeríen menció. Tot plegat, emoció.

Un final impressionant. Una correlació de temes impensable. Una emoció trepidant. Un espectacle, un concert, per no oblidar.

A la xarxa ja hi ha multitud de fotos, vídeos i cròniques. Jo també m’hi he volgut sumar, amb aquest escrit que acabeu de llegir i amb el vídeo que teniu a continuació:

I és que ”des d’Esquerra Prats estem convençuts que la tasca a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès pot ser més propera i participada que ara. Pot ser més oberta, més transparent. Per a nosaltres, el que passa a l’ajuntament és i ha de ser proper a tots vosaltres, a tots nosaltres. Per això, estem des de sempre disposats a acostar tots els afers a la ciutadania, a tots els pradencs i pradenques. Des de sempre, però també en aquest moment de crisi i desconcert general, pensem que dels afers públics n’hem de ser coneixedors i l’ajuntament n’ha de facilitar les eines. Creiem que amb coresponsabilitat i participació, el poble i el país se’n sortirà millor.”

Així doncs, la propera sessió porta per títol ”l’Educació: detecció de necessitats i perspectives de futur“, i serà dilluns vinent, dia 21 de maig a les 9 del vespre a Cal Bach.

És una reunió oberta a tothom, i que convidem fermament a participar-hi.

+ info a la web del Grup Municipal.

És ben cert que la distància es fa curta quan pel mig hi ha eines que la superen. És un tòpic dir que la comunicació ha avançat tant que ens fa a tots molt més propers. També penso que a vegades ens fa més llunyans… o és que no us heu trobat en una conversa en una taula i alguns amb el mòbil allunyats mentalment de la mateixa taula?

És un fenòmen que passa a una bona part de la població (accentuat encara més en el sector jove, en el que encara m’hi incloc…tot i que per poc temps…). I evidentment, succeeix amb pradencs que escampats arreu, que estudien, viuen i/o treballen o fan vàries coses lluny d’aquí, o que fins i tot estan al mateix poble i que no coincidim gaire ens sentim més propers que mai gràcies a aquestes eines.

Gràcies a mòbils i les tecnologies de la informació, per exemple, tenim la possibilitat de gaudir d’un grup de WhatsApp (o més!), que ens permet comentar de forma sovintejada. I en casos concrets ens pot aportar informació interessant i permanent. Concretant en un cas que em ve al cap, per exemple, gràcies al aquesta aplicació coneixem que un amic té un professor universitari amb diverses inquietuds i professions; que li costa saber les notes (i que mitjançant twitter l’ajudem a aconseguir-les). Alhora, coneixem alguns dels resultats acadèmics (tot apunta que només publica els resultats que li són positius, però bé, ja és molt). Sabem que li agrada cuidar-se el cos -quan hi pensa- menjant de tan en tan verduretes i anant a córrer per llocs insospitats de la metròpoli barcelonina. Sabem que es lleva ben d’hora i engega un canal determinat per estar al cas de l’actualitat, atret per la passió que transmet la persona emissora de les notícies. Interpretem que dilluns al vespre està al cas de quina n’apareix en algun serial televisiu. I podem intuir que li encanta arribar al divendres i imaginar-se davant d’un cap de setmana en que el retrobament serà carnal i, si pot ser, acompanyat d’algun líquid.

Ell, com d’altres, com nosaltres vaja, està content de formar part d’un grup al WhatsApp que ret honor al seu nom i a aspiracions seves. Ell, com nosaltres, està content de mencionar-nos al twitter per explicar diferents coses (algunes d’interessants, altres d’encara més interessants). Ell, com molts actualment, estem permanentment connectats amb l’entorn, així la distància es fa més curta. I a més, fa il·lusió tornar-se a trobar de viva sang amb tota aquesta gent que gràcies a totes aquestes possibilitats hem estat a prop, és a dir, per fer servir la història amb la que he començat, el setembre pot ser igualment il·lusionant havent tingut contacte permanent durant l’estiu.

Doncs vinga, ens seguim?

Els veïns de totes les edats ens trobem, comentem, xerrem, riem, mengem, bevem. Fantàstic. Això no té preu, i s’ha de mantenir.

És una iniciativa històrica, tradicional, molt nostra a la que hi tinc molta devoció.

En podeu veure una galeria de fotos aquí o al google +., de la revetlla a la Roca del Vi. Si en teniu d’altres barris i me les passeu les ajuntaré (isaacperaire@gmail.com).

També l’escrit que vaig fer l’any passat, i que enllaça a anteriors.

Després de bastantes hores amenaçadores, es va complir el que s’apuntava. Així, la pluja i uns minuts d’intensa pedra, van ser enregistrats amb el meu mòbil. Aquí en teniu una petita mostra:

Després de ser el dissabte allà, cal ser diumenge un xic més enllà. I dilluns més avall. I dimarts més amunt. I dimecres…tornar-hi. I així fins a la victòria. Dissabte hi érem, avui també. Al nostre ajuntament, amb els nostres veïns, els nostres amics, a la nostra feina, a les aules, a les entitats, als partits, al Parlament de Catalunya i a la resta de cambres legislatives dels Països Catalans i l’Estat. Cal convèncer i vèncer a tothom.

Cal participar, i tots n’hem de ser protagonistes. Cada dia ens dónen més arguments pels quals implicar-nos a aconseguir uns pobles i un país millor i més lliure. Fotem-hi canya!

Us deixo amb un parell de vídeos i fotos:

Una cercavila iniciada a la Plaça, que va baixar el Carrer Vell fins davant de l’església, i va tornar a fer el camí contrari per tornar. L’amenaça de la pluja i alguna visita de tímides gotellades, no van impedir poder acabar aquesta cercavila que va ser completa. Després, va tornar agafar protagonisme el so de l’acordió del Ros Meliton, més que mític a les nostres contrades, i que acompanyat d’un teclista van aguantar també l’amenaça en forma de pluja i van animar l’aperitiu.

La falta del dinar final, doncs, va ser substituida per un apertitiu popular a la mateia plaça, on també va tenir molt èxit uns llits elàstics entre els més menuts.

Podeu veure una galeria de fotos del Joan Parera aquí, o el vídeo de l’actuació del Ros Meliton.

Tinc ganes de recordar un vídeoclip que vam fer en aquella ocasió, i que no ha parat de tenir visites al youtube. Crec que més enllà de la campanya, aquesta és una cançó maquíssima que parla molt de com n’és de ben parit el nostre poble, de sentir-nos en orgullosos i alhora amb ganes i responsabilitat per a seguir aportant-li el què es mereix. Un poble que necessita la implicació de totes i tots per tirar endavant.

Em ve de gust també, reiterar l’agraïment a qui va fer possible aquesta cançó: Guille Borralleras, Albert Medina, Bassel i Marwan Traboulsi, Guillem Vilar, Gerard Fumanya, Pep Peraire, Maria Ballabriga, Núria Cribillés, Jordi Fusté,  i els tècnics Txiki, Barton, Esteve Bubé, Albert Bagué, Albert Prats i Joan Mill.

A continuació la podeu recordar:

Aquesta del “no vull pagar” és una forma d’actuar, que al costat d’alternatives i propostes en positiu, ha d’ajudar-nos a mirar el futur més immediat (i llunyà) amb garanties.

Amb el vigatà Eloi Planas i el tarragoní Cesc Oliva, divendres passat ens dirigíem a València. Al peatge de Sagunt vam secundar la protesta, i per si no ho heu vist, ens vam trobar amb la Guàrdia Civil. No vam pagar, i ens van multar. Les multes les recorrerem.

En el mateix viatge, vam fer el primer “No vull pagar“, al peatge de Tarragona:

Aquest cinisme és sobrer

L’oficina que el Departament d’Agricultura té a Prats de Lluçanès no ha tingut una vida fàcil. El fet de que el Lluçanès no disposi del reconeixement oficial de comarca, ha comportat diversos contratemps a aquesta oficina i ja, per exemple, el desembre de 1999 la Unió de Pagesos va endegar una campanya de suport institucional al manteniment de l’Agrària davant els rumors de clausura.

Ara, amb el principal argument de les retallades que la Generalitat de Catalunya practica, la Conselleria ‘competent’ en aquesta temàtica va decidir tancar l’oficina de Prats de Lluçanès, que és oficialment extensió de la de Vic i que de pas, permetria enfortir aquesta última.

La mobilització contrària a aquesta decisió va ser ràpida, ben preparada, liderada pels propis pagesos, amb la implicació d’amplis sectors de la comarca, amb una recollida de signatures rècord en un cap de setmana (més de 1200, en un territori de 8000 habitants) i amb l’acord polític de tots els partits –almenys a Prats formalitzat en Ple extraordinari-. I aconseguint la implicació de les institucions de la comarca (Consorci i Ajuntaments). (segueix…)

Finalment, després de batallar-hi, l’acord és que el Departament en teoria segueix aportant el personal -tres dies a la setmana-, i l’Ajuntament de Prats cedeix un espai on encabir-la i assumeix el cost de manteniment d’aquesta. I ens alegrem que Prats i el Lluçanès hagi aconseguit que no es tanqués completament, és una molt bona notícia pel territori.

Però m’agradaria fer algunes consideracions: això s’ha aconseguit sense que l’Ajuntament de Prats, que ha anat a la seva, ni tan sols hagi estat capaç d’implicar en el resultat la resta d’ajuntaments del Lluçanès –mira que en tenien voluntat!-, ni del Consorci – i tenint en compte que l’alcalde de Prats i el President del Consorci són la mateixa persona, l’aspecte és més preocupant.

Prats i el Lluçanès havia de fer el què fos per mantenir aquest servei. Però cal recordar que el peatge que ha de pagar és alt per culpa d’una decisió política totalment injustificada vinguda de la Generalitat. I és que el poble de Prats perd espais, afectant directament una Oficina de Turisme ja tocada de mort de fa massa temps, que deixa de tenir espai propi, i que hauria de ser importantíssima per un sector que no podem descuidar per la dinamització econòmica del territori. A això cal sumar-hi el cost de les despeses corrents, que no hauria d’haver deixat d’assumir el Departament d’Agricultura.

I a sobre, surt l’alcalde de Prats i es vanta d’haver aconseguit una gran fita. Doncs la veritat, valdria la pena tenir una dosi d’humilitat i reconèixer que ha estat una fita de supervivència, i que el què ha passat amb l’Agrària no és motiu de celebració.  Ni motiu que l’Ajuntament de Prats organitzi una jornada de portes obertes per a “celebrar el manteniment del servei de l’agrària i oferir l’oficina a tothom”. I vet aquí, el principal convidat a aquesta jornada era el mateix Josep M. de Planell, Director dels Serveis Territorials a la Catalunya Central de la Conselleria en qüestió. Ai las! Teníem davant un dels responsables de la decisió del tancament de la històrica, un dels principals responsables d’aquest tràngol, i a sobre li havíem de donar les gràcies? Ell havia de beneir la nova ubicació?

Es volen penjar la medalla de mantenir una oficina que volien tancada i gràcies a la pressió popular no han pogut fer? Què volen amagar? Que els governs ens retallen indiscriminadament i sense sentit? I repeteixo, a sobre els hem de donar les gràcies?

No cal enganyar, ni vestir coses que no són. Estic convençut que cal redimensionar molts aspectes de la despesa econòmica del sector públic (des d’ERC – Prats hem fet vàries aportacions en positiu en aquest sentit, i seguirem aportant la nostra alternativa), buscant la coresponsabilitat i la participació de les persones.

És que, ja n’hi ha prou de cinisme i ensarronar el personal! Cal dignitat en la pràctica i gestió política. Llavors, no m’estranya que hi hagi tanta gent que no vol sentir a parlar de política…

Ah, i estarem atents a què els serveis que es donen a l’oficina siguin de qualitat i els necessaris pel territori, que ja que no l’han pogut tancar a garrot vil, no ens la malmetin a cops de sac.

Isaac Peraire i Soler

Portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès