Agafats de la mà, passem pel cementiri…

Sortim de l’escola i decidim conjuntament que, avui, deixem el cotxe aquí i marxem caminant fins al Santuari de Lurdes per anar a jugar a la seves esplanades. Passem per la carena agafats de la mà direcció a Lurdes i a mig camí, lògicament, ens trobem el cementiri -com bé sabeu els que us coneixeu el terreny-.

A alguns ens sembla molt obvi què hi fa aquella mena d’edifici allà al mig d’on sobresurten uns xiprers imponents, però notes que d’altres no ho tenen tant clar (el més petit sobretot), i explicar-ho té la seva dificultat o complexitat. Preguntes què en saben d’allò i un no en té gaire idea, l’altra ja en sap una mica més. Entrem a dins, decidits, agafats de la mà.

Tenim 4, 6 i 28 anys. Amb 4 anys vas perdudet, amb 6 comences a saber algunes coses i a respondre’t preguntes a tu mateix… i amb 28 en teoria ho saps molt més. La gran diferència? A ells, amb 4 i 6, no els immuta gens ni mica parlar de la mort (gens!), i m’adono que amb 28 et costa un xic més. Aquesta seria una conclusió possible.

Per què diuen que quan ens morim anem al cel si els porten aquí al cementiri? Per què en una caixa de fusta? (ja no vaig entrar a que n’hi ha que els incineren). Rams de flors? Fotos? Es formulen preguntes que són inimaginables a la teva ment, però en canvi sí que passen per la seva. I intentes donar respostes, a parlar de religions, d’ànimes i rituals, per exemple. Una mica agosarat tot plegat, potser.

Alguns fins i tot trobareu agosarat dedicar un escrit a aquest tema, o que expliqui aquesta vivència. De nou, la conclusió és que ens costa parlar-ne i, en canvi, la mort ens la trobem sovint de forma inesperada, propera i massa d’hora. Llavors, ens hi hem d’enfrontar igualment, per collons.

 

cementiri

 

2 comentaris

  1. S’hauria de parlar-ne més de la mort i integrar-la a la nostra vida, ja que és una cosa que tothom passarem més tard o més d’hora i ningú ens demanarà si volem marxar d’aquest món o no…és un tema molt proper i que l’hem de viure com una etapa més de la nostra vida i que fins que no arribi i et diguin folanito s’ha mort o tu mateix estàs mort, no cal pensar-hi massa ni fer-se mala sang, ni rallar-se…tot succeeix quan ha de succeïr per molta pena i injusta sigui la vida.

    Carpe diem i viure el present a tope!!

    Aquesta és la meva opinió.

  2. Estic totalmetn d’acord amb el Ricky, en el fet que la mort hauria de formar part de la nostra vida com una etapa més. És el més natural del món, i en canvi, és un tema “incòmode”, “lleig” per a parlar-ne…
    “A ells, amb 4 i 6, no els immuta gens ni mica parlar de la mort i amb 28 et costa un xic més” és una conclusió la qual em sembla totalment certa, com ja vam parlar ahir.
    Crec que els nens en el fons són tant sincers amb ells mateixos, i sembla que a mesura que ens anem fent grans ens començem a enganyar. Potser ho fem simplement per protegir-nos, com si portéssim una cuirassa… i ens oblidem que la millor cuirassa de totes és la mateixa veritat.

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*