conte de cal dentista

Un parèntesi a mig matí em porta a Cal Dentista. Un parèntesi programat, perquè hi havia trucat unes setmanes abans per a reservar hora. El dia anterior, tot i que la meva agenda ja m’ho havia recordat, de forma molt atenta va trucar una noia per tal que no me n’oblidés (suposo que estan acostumants que a la gent se’ls passa per alt…).

Arribo. “Hola! Sóc l’Isaac Peraire, i tinc hora demanada”. La recepcionista, amb una veu agradable i un tracte impecable, com a les trucades, em fa passar a la sala d’espera. Sona música en català. Un noi jovenàs i degudament enclanxinat seu i llegeix. Una senyora d’uns 50 anys amb ulleres, ja s’ha cansat de llegir i es recolza al seu propi bolso, que té a la falda (el típic bolso negre…). Jo, llegeixo un text que porto de casa, “Mesures de futur per consolidar la pagesia professional“, elaborat per la Unió de Pagesos. Al cap d’uns moments de jo assentar-me, arriba una altra senyora, d’uns 60, que s’assenta al costat de la porta i no es mou ni un mil·límetre fins que la criden. Estem tota l’estona callats. (Segueix…)

Les treballadores (deuen dir-ne tècnicament auxiliars), vestides d’escrupolós blanc, van rondant per allà i avisant a qui toca. A mig fer, arriben una parella d’avis.  Sense dir res, es nota que ella porta la batuta, li marca a ell on ha de seure, aquest li dóna una revista del cor i s’està quiet al seu costat, callant. Al cap d’uns instants, arriba una altra parella d’avis (potser una mica més joves), i simpaticots tots dos entren dient un ‘hola!’ ben animat; s’assenten, agafen un diari cadascun, riuen, comenten les notícies i fotos que ambdós estan mirant. Aquest moment és especial d’observar, més quan de fons està sonant una brillant cançó del Fill del Mestre (que he descobert fa poc i que hi dedicaré algun escrit. Escolteu-la aquí). Un cop ha acabat la cançó, sento el soroll de les maquinetes aquelles que estan arreglant alguna boca. I comença a entrar una mica de mal rotllo.

Per fi, amb uns 11 minuts de retard -tampoc em puc queixar!-, m’avisen a mi. De tant observar, al final he llegit poc el document de la Unió de Pagesos. Bé, queda pendent. L’assistent m’acompanya. Molt simpàtica. Em posa un pitet (em recordo dels meus nebots…), em fa estirar. Miro al carrer. M’entra la son… fins que arriba el Doctor. Imposa. Simpàtic, però està al seu lloc. I ja se sap, els doctors sempre fan respecte. Just a l’instant de veure’l, em ve el cap un descendent seu que és evident que ho és. Llavors, em comença a explorar la boca.

Una magistral explicació de l’estat de les meves dents, ajudat per una imatge d’una dent, ara ja sé el què tinc. Ell fa el diagnòstic, i una noia m’arregla. Em dóna la sensació que la visita va bé. Surto amb un paper a la mà (he de passar per la farmàcia), pago a la recepcionista, i me’n vaig.

Ah, això sí, me’n vaig amb una frase gravada del Doctor: “tens una boca sana, Isaac“.          Fantàstic! I tot i que marxo content, penso que no em faria res esperar un altre any a tornar-hi.

1 comentari

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*