conte de dinar

Dimecres. Un bar restaurant de Vic. He de portar uns arxius a un veí d’allà i aprofito, que és un dia que he de dinar sol, per quedar-m’hi a dinar. La noia del bar em prepara la taula. Bon rotllo. Bon tracte. De seguida penso que hi hauria d’anar més sovint, però no ho faig més perquè no el tinc a prop.

Els diaris estan ocupats. Un d’ells, el té el típic home grandot, barbut i fumador de fàries, que esternuda repetidament. Llavors, però, El 9 esportiu del dia anterior queda lliure. El llegeixo a batzegades, però no en faig ni cas.

De sobte, arriba la distracció. Un grup de sis. Sorollosos, ajunten taules formant una taula gran i s’assenten. Xerren i criden molt. La cambrera els porta la carta de plats combinats i menú que hi ha. Trien, s’ho apunta. No tarda a portar-los la teca. S’escandalitzen al veure la quantitat i la bona pinta que fa. Com que intercanvien amb molta naturalitat el català i el castellà, es diuen que aproveche i bon profit tots amb tots, alhora. Jo, ja fa estona que vaig menjant-me el meu complet plat combinat. Mentre mengen, deixen de xerrar i cridar. El silenci, ara, és absolut. Fins que una, creu que està menjant quelcom que no havia demanat, ho comenta a la cambrera, no s’havien entès, però s’ho acaba menjant igual, retornant a mastegar en silenci.

Un meu amic entra al bar a fer un cafè, ens saludem, parlem una estona. Dues de les noies que seuen a la taula gran s’espanten esgarrifosament per una aranya que volta per allà terra i, de retruc, tots ens emportem un ensurt que acaba amb grans rialles. El meu amic, després de posar-nos una mica al dia, se’n va. Els diu “que aprofiti”, responen “moltes gràcies” amb un accent marcadament forester, i posant una cara de sorpresa, sembla que pensin ‘ostres, ens coneix?’, o ‘com és que ens desitgi bon profit ?’. Un, a l’esquena, en castellà i en veu baixeta diu ‘si quieres, puedes pagar‘. I tots es posen a riure. És clar, deuen venir d’un d’aquests llocs que vas pel carrer i ni déu saluda…

Enceten, a partir d’aquest comentari, un debat a veure si podrien marxar sense pagar (allò que se’n diu un ‘sinpa‘). Alguns ho farien, altres no. La cambrera, que va al seu rotllo, riu, treballa de gust.

Procedeixo a intentar esbrinar què carai fa aquell grup allà. Potser són dues professores i quatre alumnes. Però… no ho sé, perquè estaven una mica esverats tots. I de fet, tampoc m’interessa. A tall descriptiu per situar quines persones eren, només dir que es tractava de dues dones adultes i quatre joves (de la meva edat, potser). Com era d’esperar tal i com avançava l’estona, un got ple d’aigua va acabar vessant-se damunt les estovalles… Evidentment, acompanyats de grans rialles.

Acabo de dinar, mitja hora després d’haver entrat. Els saludo, dic adéu. Jo, abans de sortir, pago. Desconec que van acabar fent ells, si van pagar o no, però veient el merder que feien, si van marxar sense pagar segur que els van atrapar de seguida, i amb els ulls tancats.

A més, penso i m’adono que el proper dia que hagi de dinar sol, portaré un diari jo mateix.

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*