Conte de tarda

Arribes tard a casa, després de treballar. La gana per dinar apreta. Només un bon entrepà de pernil dolç per esmorzar ha fet que l’estómac estigui més o menys acompanyat fins esperar el gran moment. Menges ràpid, t’esperen per anar arreglant els gegants. Sort que som colla, perquè s’han de descarregar. Avui toca, després, passar una gran tarda (s’intenta una estona cada setmana) al costat de qui aparentment menys problemes té (en vista dels adults).

Ell s’ha de despertar perquè a ella li sonarà el timbre i ja podrà marxar. En aquell moment, hem de ser allà. Un servidor ha experimentat enguany que això és un moment molt especial.

Quan el mateix servidor anava a cole, i sonava la sirena, es sentia alliberat, content, perquè podia marxar. Ara, sentir la sirena ha resultat una sensació totalment diferent, una sensació també positiva i d’il·lusió. Era jo qui esperava que ella sortís. I ve, amb aquella cara d’empenta, al costat dels seus amics i darrera la seva mestra, també riallera. Els altres pares, parents o cangurs diversos, s’esperen igualment amb aquella alegria. Si ho voleu, una tonteria, però doneu una volta al moment. És magnífic.

Després, amb ell a coll i ella agafada de la mà, fins al cotxe. Enfilant cap a Lurdes, on els voluntaris arreglen l’entorn en aquell moment. Allà, és el lloc escollit amb un dia de sol per a berenar. Per acabar-ho, una volta pel poble, una estada a uns gronxadors molt concorreguts gràcies al bon temps. Juguen. Juguem. Xerrem. S’embruten. S’ho passen bé. Ens ho passem bé.

6 comentaris

  1. Felicitats pel bloc i, principalment per aquest fantàstic i emotiu escrit.
    Moltes veagdes les coses més simples són les que provoquen grans i indescriptibles sentiments. Ja ho diuen en una “peli”: “La vida no es mesura per les vegades que respires sinó per aquells petits moments que et deixen sense alè”.
    Ben aviat, com a mare, podré tornar a sentir tot allò que deixes perfectament reflectit en aquest escrit.
    Molts petons als petitons de la casa de part d’en Gerard.
    Yolanda

  2. Hola Isaac, ara hem llegit el teu conte amb l’Iraida , i la veritat és que tens tota la raó anb el que dius, segur que d’aquí a uns anys quan ho puguin entendre millor estaran contents de que el seu tiet valori tant l’estona que passa amb ells. Fins aviat, pto de part de l’Iraida

  3. Isaac, jo no vull dir res, però això és instint paternal!!!!

    “Es poden viure molts anys existint, sense viure en absolut, i de sobte tot es concentra en un sol instant”. Oscar Wilde.

    Cert, aquests petits moments, són els que pinten amb colors els dies grisos.

    1 ptóo

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*