En un pis d’estudiants…

Al més pur estil d’El Convidatun bon dia em quedo a dormir en un pis d’estudiants a Barcelona. Aquest dia acabo tard de les meves obligacions a la capital catalana, i l’endemà la jornada em comença allà ben d’hora; així que egoistament m’enxufo en aquest pis (altres dies ho he fet en d’altres).

Hi viuen 4 amics de llocs diferents (Lleida, Menàrguens, Santa Coloma de Farners i Vic), i jo em disposo a fer el que en sociologia (i altres ciències socials) en diuen observació participant, una tècnica d’investigació que consisteix en que l’investigador interacciona amb l’investigat; es tracta d’un mètode purament qualitatiu. I no vull pas que en surti cap tesi, simplement aquest article que estic fent. És per culpa una mica d’allò que s’ha anomenat a voltes deformació professional.

Són gent amable (no debades em quedo allà a dormir), acollidora, simpàtica, xerraire. Em tenen ben atès, i per això no és la primera -ni l’última- vegada que exerceixen d’amfitrions. Avui un em fa el sopar -amb un petit cop de mà meu-, un altre dia me’l va fer un altre. Els recompenso amb algun obsequi, que se sol assemblar a llauna de cervesa i la suma de diferents temes per a una distreta tertúlia.

pis spain

S’entenen molt bé -no a tots els pisos d’estudiants d’un mateix sexe passa-, potser perquè cadascú fa la seva; ho demostra que quan arribo un ha baixat a tirar escombraries, un altre estudia perquè l’endemà té examen, l’altre juga a la XBox i el quart llavors sense dir absolutament res se’n va amb pantalons curts i mitjons enlaire a comprar el pa. Torna a pujar i comenten la jugada de manera que són tan amics com sempre.

En els primers temes de tertúlia la XBox pren protagonisme; parlen sobre uns jocs de violència i lluita. De seguit, el de la immigració apareix, i és que és un aspecte recorrent durant les meves visites, jo sé que són lleugerament racistes (“només amb els marroquins”, és clar!), i els dóno la meva opinió al respecte. Em fa certa ràbia i impotència la seva actitud envers això (i ho saben!), em sembla increïble com uns joves estudiants universitaris, no obrin més els ulls i tinguin una actitud tant classista amb això. Però si són amables, macos i molt atents!?! Em provoca una certa pena saber que si jo fos marroquí potser no podria estar vivint aquesta experiència per aquest sol fet; ho considero una injustícia, i sóc profundament alèrgic a les injustícies. En parlem amb ells, no els convenço, tot i que em queda l’esperança que aviat canviaran l’opinió. I els dic que són la clara expressió d’un fracàs que per mi es sustenta en l’educació i la socialització, és culpa una mica de tots. Per cert, un d’ells ha crescut en l’anomenat “model Vic d’educació”, famós per haver rebut grans elogis.

Enmig de les converses, sovinteja el ritual d’agafar el mòbil provocant una desconnexió absoluta en la conversa -tot i que segur que multipliquen la connexió a una altra banda-, i per a tornar a connectar a la tertúlia deixen anar una petita rialla i apa, tornem-hi.

Un altre àmbit curiós és repassar el que miren a la televisió. Un cop apagada la vida a l’XBox, i mentre sopem, posen Tv3 perquè hi sóc jo (“clar, tu Isaac mires Tv3!) tot i intentar convèncer-me que de tant en tant miren les notícies. Ja era el temps d’El Temps i de Crackòvia, que passen sense pena ni glòria a la nostra animada conversa. Comença “Afers exteriors” i ni la imatge de Miki Moto ni de Ramon Tremosa desperta cap interès als meus companys de nit. Arriba el moment futbol; ja tardava! Un derbi andalús Betis-Màlaga, que provoca un lament final pel resultat i el penal fallat a l’últim minut que li hauria donat l’empat als bètics.

Acaba el futbol, una sèrie que em diuen que hi apareix un noi famós. Zàpping. Una estoneta de l’Efectivament. Zàpping. Apareix l’inefable Pere Navarro al 3/24; “què li diries tu Isaac si et diu això?”, acabava de dir que “si volen la independència ho estan fent molt malament”, referint-se als independentistes.  Surt també Rouco i l’avís de guerra civil; ni cas.

Algun cigarro passa per davant les nostres vides. La cervesa, ja s’ha acabat. El més semblant a herba que volta per allà és la infusió que un d’ells es beu.

Un decideix anar a dormir. Demà s’ha de llevar a les 7 per a fer pràctiques. Els altres seguim la conversa. I entomem un tema típic dels pisos d’estudiants: la neteja. Tot i algun símbol de deteriorament (mireu el sofà), a mi no em sembla especialment brut el pis, però el comentari és “si ho veiés la meva mare…”. Seguim amb els preus dels pisos a Prats, asseguren que un dia vindran a conèixer el nostre poble. I a continuació el centre de la conversa sóc jo i “els polítics”; què faig, què cobro, quin tracte tinc amb Junqueras i Rovira, etc. La tertúlia deriva cap a la discussió dels sous dels polítics.

Un té examen demà, i em recorda que l’últim cop que vaig anar-hi li vaig portar sort; tot i que no sóc supersticiós, penso que tan de bo que sí. Van a dormir, educadament. Jo em quedo escrivint una estona més, reflexionant sobre el paper de l’educació, dels agents de socialització, del seu futur. Del meu passat en un pis d’estudiants. I profundament agraït a aquests joves, bona gent, me’n vaig a dormir per l’endemà d’hora tornar a fotre-hi gas.

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*