L’altra cara de Bruce Springsteen a Barcelona…

Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Els entorns ja des de Plaça Espanya estan plens de gent un parell d’hores abans de l’hora prevista per començar el concert. M’entre espero els companys amb els que entraríem junts, m’assento i per deformació professional observo l’entorn:

La cua per entrar a la pista, ja és molt llarga.

Una colla de cinc personatges que anomenaríem “guiris”, amb el típic rostre ben enrogit, amb massa cervesa a l’anterior del seu cos, i panxes pronunciades tots ells, intenten entonar abraçats cançons del mite que estem a punt d’escoltar. Costa entendre quin tema estan xapurrejant, però s’intenta. S’ho passen molt bé; els que els sentim, no tant.

Una parella d’avis (uns 70 anys) que menjaven tranquil·lament un plàtan cadascun, s’adonen al cap de 20 minuts de fer cua que possiblement aquella no era la seva, de cua. Efectivament, mirem l’entrada i no ho era. Com ells, són molts els que s’hi troben. I uns guardes de seguretat, cansats que gent de totes les edats els demanéssin per on entrar, un li etziba a l’altre: “tornem cap allà, aquesta no és la nostra feina”. Les indicacions certament tenen molt a desitjar. (segueix…)

Un adult molt simpàtic diu: “això és indignant! Per alguna cosa obren les portes a les 6 no? Per què tothom ve ara i no venia abans?”. Jo, com els del meu voltant vam pensar: “doncs possiblement pel mateix motiu que ho podies haver fet tu”.

Una veu de pitu em persegueix estona. Edat mitjana. Està espitosa. Truca… “ja estàs a dins cabrón?”. Parla… “això ara ja va más rápido“. Just en aquest moment, es torna enlentir el pas. “joder!!” diu ella.

Una noia molt guapa, mocador al cap estil Bruce, es para al mig del carrer mentre tothom camina. El seu novio, orgullós, li fa una foto quan ella es planta degudament ben posicionada. La imatge segur que ha quedat molt bé, ella parada enmig d’una multitud de gent. En voldria una còpia.

Un noi d’uns trenta anys, “piju” i mal educat, molt ben clenxinat amb grans sobredosis de gomina, ensacat fins el fetge, camisa de ratlles i el jersei penjant damunt les espatlles, no se li acut res més que dir a la seva parella: “hay crisis, pero mira quanta gente puede pagar entrada para el Bruce”. Li hagués, li haguéssim, trencat la cara (en sentit figurat).

Passem per sota el paveter. Ja han tocat les nou. Ens hem trobat gent de Prats, de diversos llocs del Lluçanès, i de varis llocs de la geografia catalana. Queda l’últim revolt de la cua, fent una petita pujadeta d’escales. Els que controlen l’entrada acceleren el pas. La cosa ha de començar i hi ha massa gent a fora. El concert, comença amb 3/4 d’hora de retard. Però mentrestant aprofitem per refrescar-nos la gola.

Comença l’innoblidable concert. Senyera i bandera d’USA presideixen l’escenari. Seran els nostres aliats? (em pregunto en silenci). La resposta no la sé, però el compromís i el missatge que representa The Boss és molt significatiu. L’ús que fa de la llengua catalana, les repetides referències a Barcelona i Catalunya, etc. són per tenir en compte.

Donna Summer a la memòria, sona Last Dance, pell de gallina. Surten els membres de la Banda, i Springsteen amb un somriure d’orella a orella. Imatges, sons, emocions. Sembla irreal. De fet, tot plegat és irreal.  El Boss es dirigeix en català una vegada i una altra, dedica als indignats i als que lluiten per Catalunya (molt important aquesta referència, que va fer posar vermell a més d’un dels assistents). Es mostra sempre i en tot moment molt content, energètic. Brutal. 3 hores incansables. Públic entregat. Una nena puja a l’escenari, ens entendrim. Clarence Clemons està present, i quan passen imatges l’emoció es fa més gran, el silenci damunt l’escenari és brutal.

Pilar humà (castellers) prenen escena estelada en mà; dos cops. Samarreta del barça amb el nom Springsteen ressalta a la pantalla gegant, igual que molts missatges que mereixeríen menció. Tot plegat, emoció.

Un final impressionant. Una correlació de temes impensable. Una emoció trepidant. Un espectacle, un concert, per no oblidar.

A la xarxa ja hi ha multitud de fotos, vídeos i cròniques. Jo també m’hi he volgut sumar, amb aquest escrit que acabeu de llegir i amb el vídeo que teniu a continuació:

 

 

 

1 comentari

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*