Davant la violència política… què tenim?

El que està passant políticament crec que sovint es pot definir com he titulat aquest post: VIOLÈNCIA POLÍTICA. I no hem vist càrregues policials aquests dies (o no ens les han ensenyat, perquè a Astúries qui sap què passa, o a Grècia, o a diversos pobles de l’antiga unió soviètca…per no parlar de més enllà d’Europa, que sí que n’hem vist massa) però aquí en tenim altres exemples: la pressió del govern de la Generalitat sobre els #novullpagar; les declaracions del Ministre de l’Interior d’ahir equiparant els incendis forestals i les destrosses al carrer amb la mateixa iniciativa de desobediència civil als peatges; les retallades indiscriminades a educació i sanitat; alguns argumentaris en relació al rescat dels bancs espanyols; els detinguts arreu dels Països Catalans per participar en manifestacions; el que està passant amb la llengua catalana a les Balears i Pitiüses, a la Franja i al País Valencià (podem afegir-hi també la Catalunya Nord i sectors del Principat…); la reforma laboral; i tants estirabots protagonitzats per la dreta espanyola i catalana. I també a nivells de l’administració local en podem trobar exemples. Perquè d’exemples no ens en falten, n’aporteu més?

Però i davant de tot això, que a vegades ens vesteixen com a única opció per a “tirar endavant”, què tenim? Doncs al meu entendre l’única eina que tenim per a combatre la violència política és precisament la política. Igual que per combatre un virus del nostre cos ens injecten més d’aquest virus per matar-lo, la violència política es combat -crec- amb més política. Però amb una altra política. La que fan els mateixos ciutadans, esdevenint-ne partíceps i protagonistes. Coresponsabilitzant-se dels canvis que hem de propiciar, canviant aquesta violència política per a política activa, propera, dinàmica, real, amb el principal epicentre en nosaltres mateixos, no cap esfera de poder. I això com hom ho pot fer? Doncs participant des de l’àmbit més proper, activant-nos a casa, al carrer, al bar, a la universitat, a l’institut, a l’empresa, amb els amics. Implicant-nos amb el què puguem, de forma activa i organitzada.

I som a temps a fer-ho, depèn només de nosaltres mateixos.

És que hem de fer desaparèixer aquella por de que nosaltres no aconseguirem res. Precisament és gràcies a nosaltres que aconseguirem coses.

I ja n’hi ha molts que ho fan. Que treballen dia a dia, en entitats i partits polítics. Però encara són pocs. Sumem-nos-hi? Aportem llum a la foscor?

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*