SUPERCAMPIONS

Unes emocions que feien imaginar que tot plegat potser no era real. Semblen reiteratius ja tots els adjectius que poden merèixer ser usats per descriure el que vam veure i viure. És que, sincerament, no sé com descriure-ho.

Val la pena rondar per diaris i televisions d’arreu del món per notar el que va passar, i anar-nos fent la idea de tot plegat. El Barça tornava a guanyar una Lliga de Campions, en uns anys en què més no es pot guanyar.

A Prats, els jardins de Cal Bach hi havia pantalla gegant, però també bars i cases estaven pendents del gran partit. Un cop finalitzat, els carrers van ser una festa, i la Plaça Nova el primer centre de gran celebració. Un ambient d’eufòria, com arreu del país i indrets insospitables del món.

Per altra banda, i entrant en la celebració d’ahir diumenge, no em va semblar bé l’avançament en hores de la celebració pel concert de la Shakira. Els molts milers de persones que omplien el Camp Nou no es mereixíen allò. Per ni més ni menys que CENT MIL persones que eren allà, i pels que ho miràvem emocionats per la televisió, calia quelcom més, o si més no, no tenir la sensació que tots plegats teníen pressa.

En un altre ordre de coses, penso que Sandro Rosell havia de ser al costat dels jugadors de l’equip d’handbol, que també van fer història ahir. Com va dir el periodista Pere Escobar al “Club de la Mitjanit”, tenia una oportunitat d’or per demostrar encara més que som més que un club, i més que un equip de futbol. Només hi havia UN sol directiu, el responsable de la secció…

Però bé, gaudim del moment, un moment que podria dir-li irrepetible, però no m’atreveixo a fer-ho, perquè encara no sabem els límits d’aquest equip. VISCA!

El balcó de Cal Pau, a la Plaça Nova de Prats.

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*