Descobrir… el Lluçanès

La revista “DESCOBRIR Catalunya” dedica el número d’aquest juliol a la comarca del Lluçanès.

Textos que es fan curts de llegir, potents tots ells (cal recordar que hi han col·laborat redactors lluçanesos, com l’Aleix Cardona i la Meritxell Verdaguer). Mirar-ne les fotos i gaudir-ne de tot plegat, val la pena. Et fa sentir orgullós d’allò que tenim a tocar de casa, de la terra que trepitgem cada dia, de l’entorn que ens envolta i ens fa grans. Som, de fet, uns priviliegats.

Menció a part, doncs, mereixen les fotos. El seu autor, Òscar Rodbag, en fa un relat punyent al seu bloc, i hi adjunta un vídeo fascinant. Mireu-ho aquí.

Durant l’acte de presentació a Lluçà el passat dijous 30 de juny (vegeu notícia a Vilaweb-Lluçanès i a Lluçanès.com), amb les intervencions de l’alcaldessa Eva Boixadé, del director de la revista Joan Morales (el seu discurs el trobareu a continuació) i del president del Consorci del Lluçanès Josep M. Masramon, hi va haver moments per a l’emoció, per a l’orgull, per a la reivindicació.

Allà, ningú en dubtava de que la oficialitat de la comarca del Lluçanès ha de ser un fet a no tardar, encara que cal seguir treballant de valent i no podem abaixar la guàrdia.

Pel que fa els discursos, doncs, a l’interior d’aquest post hi trobareu el que va fer el director de la revista Descobrir. Gràcies Joan per passar-me’l. Llegiu-lo i rellegiu-lo. L’elogi a la comarca, a la seva gent, al turisme endreçat i ben entès, a la gestió d’un territori serè, a la importància de la pagesia i la identitat. Realment, el resultat emociona.

* Podeu veure aquí l’edició del número 43 de la revista, dedicada també al Lluçanès

* Llegiu el bloc de Joan Morales i l’article que va dedicar al Lluçanès el mes de març.

segueix a l’interior…

 

–> PRESENTACIÓ DC158 (LLUÇANÈS)

Monestir, Lluçà

30 de juny del 2011, 17.30 h

 

“Bona tarda a tothom,

 

Primer que res, deixeu-me agrair la col·laboració del Consorci del Lluçanès, que ha organitzat aquest acte de presentació, i molt especialment del president, en Josep Maria Masramon, l’alcaldessa de Lluçà, Eva Boixadé, i la cap de l’Àrea de Turisme, la Xènia Ribó. Gràcies també als assistents.

 

La revista Descobrir Catalunya és la degana de les publicacions de divulgació en català i actualment és la més venuda a Catalunya del sector de la geografia i els viatges, amb un tiratge de 24.000 exemplars, una difusió mitjana de 16.000 (15.916, l’última acta), segons l’OJD, i una audiència de 70.000 lectors només al Principat, segons la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. En els seus catorze anys d’història, ha viatjat a tots els racons dels Països Catalans i, com no podia ser d’una altra manera, també ha visitat el Lluçanès. Segurament, molts de vosaltres recordareu un altre dossier aparegut fa exactament deu anys (el núm. 43).

 

I això que no es tracta d’un territori especialment conegut a nivell turístic. El fet administratiu hi té molt a veure, segur, i també el fet que per raure al Lluçanès hi has d’anar expressament. Amb permís de l’eix que hi esteu construint, aquesta és una de les seves gràcies. No en va, el Lluçanès s’explica a si matix i als altres com un territori serè, que vol dir ser una contrada on la presència humana és harmònica amb l’entorn. On el rellotge natural marca el temps de les hores i no a l’inrevés. Un edèn de quietud rural, doncs, ideal per fer una escapada.

 

Com us deveu imaginar, gràcies a la meva feina, volto força pel país. I ho explicava no fa gaire al meu blog, hi ha pocs racons de la nostra nació que m’emocionin tant com el Lluçanès. Aquí tinc la sensació de desconnectar. Més que això. Aquí sóc capaç de construir l’ideal turístic d’un indret genuí, ben conservat, on descansar, menjar bé, gaudir de la natura i de la gent. Perquè la gent del Lluçanès sou gent especial. Fa anys vaig conèixer l’experiència del Solc i em va frapar. Després he seguit el vostre capteniment per esdeveir comarca oficial i tot la feina de construcció d’un discurs de territori slow coherent i carregat d’esperança de futur (perquè això és el que la gent busca i buscarà cada vegada més!). I ara he tingut també l’oportunitat de conèixer en Pere, protagonista potser a desgrat seu d’un dels articles del dossier, que simbolitza des del meu punt de vista tots els valors de vinculació amb el territori i de respecte pel nostre patrimoni que voldria veure no tan sols al Lluçanès, sinó a la resta del país.

 

Com que el territori és limitat, i més que una zona en concret, solem treballar un concepte (una tesi), aquest cop hem centrat, ja ho veieu, el dossier en el Lluçanès com a paradigma de territori tranquil per gaudir amb família. Vaja, entenem que té entitat i identitat suficients per esdevenir una de les destinacions emergents del turisme rural al nostre país. Perquè segur que tornarem al Lluçanès amb noves propostes més endavant i si posàvem l’èmfasi en l’objecte, amb un cop que ens hi acostéssim en tindríem prou; però amb el protagonisme de la mirada, les possibilitats que se’ns apareixen són gairebé infinites. I la mirada és el treball dels autors, la perspectiva del fotògraf encarregat del reportatge, i també la reflexió i l’enfocament (la intencionalitat) que li donem al dossier des de la revista. Aquesta és la nostra vocació, i tot just acabat aquest número no dubteu que la porta per redescobrir aquesta comarca, tot allò que l’envolta i la seva gent roman oberta.

 

Al Descobrir hem volgut aportar un modest granet de sorra en el creixement d’aquest model turístic per a la zona. Així mateix, en aquest punt deixeu-me que faci un afegit. En aquests moments de reconversió del sector turístic català (de superació d’un model avui agreujat per una crisi econòmica d’abast internacional que ha explotat sense cap mena de sentit crític els recursos propis del país per bastir una oferta tan lucrativa com buida de contingut); avui, dic, penso que el Lluçanès ha d’encarar el futur sense por. Comença a haver-hi un consens força generalitzat que hem de substituir progressivament les opcions més depredadores per unes altres de més llarg termini, que revaloritzin els nostres punts forts —i atreguin gent amb interès, que sap on va. En definitiva, també, que reequilibrin el territori amb criteris estratègics i no de curt termini.

 

Augmentar la qualitat i la diversitat del nostre producte turístic és un repte ineludible en l’actual context mundialitzat. I sabem que aquest desafiament només el salvarem si el desenvolupem amb criteris de sostenibilitat social i ambiental. El turisme és una activitat estratègica per a l’economia catalana des que el Mercat Comú li va reservar el paper de motor del lleure d’Europa. Ben mirat, no té res de dolent; ara, això sí, perquè funcioni en positiu el nostre tauler de joc ha de transmetre autenticitat i ha de ser respectuós amb la tradició cultural (és a dir, paisatgística, arquitectònica, festiva, artística, culinària, històrica…) que hem heretat i que ens singularitza davant del món.

 

Entès així, el turisme endreça el territori perquè beneficia la població que hi resideix i els sectors complementaris, en especial, tots aquells que tenen un impacte sobre la fesomia del país, com l’agroalimentació, que ja he esmentat. I en definitiva, es tracta d’una font de progrés si reeixeix en la consolidació d’una economia d’escala: productes gastronòmics de qualitat, restaurants sòlids, allotjaments rurals amb encant, empreses d’orientació i esports a la natura, guies culturals… Paradoxa o no, en un món globalitzat, la diferenciació de l’oferta és el valor afegit que busca el viatger intel·ligent. És el que darrerament s’ha batejat com “turisme de la identitat” (una marca que la nostra publicació porta als gens des del començament). I hem d’insistir que aquest territori té arguments més que de sobres per presentar una proposta potent i original. Possiblement, més que la majoria de contrades de la Catalunya central. Només, només, li cal ser fidel a si mateix i preservar els atractius que té, tot lluitant perquè el nostre sector primari (jardier del paisatge, com es diu) no se’ns ensorri definitivament.

 

Potser és aquesta la principal amenaça que té el Lluçanès: l’abandonament del camp i el despoblament associat, que li fa perdre massa crítica (econòmica) i capacitat de redreçar-se. No serà pas fàcil, però és vital que capgirem la tendència. I en aquestes pàgines del Descobrir hem volgut ajudar-hi des del punt de vista turístic. Modestament, com deia adés, en aquest Descobrir hem fet una petita tria de possibilitats que ha estat apassionadament exposada pels col·laboradors d’aquest número, gent que estima el Lluçanès. No vull acabar sense mencionar la bona feina feta per l’Agnès Rotger, el Xavier Sust, la Meritxell Verdaguer, el Joan Raventós, l’Aleix Cardona i el Pep Palau (quina declaració de principis que ens ha fet a la presentació!). Ells ens han acompanyat —en cinc parades concretes— per indrets per conèixer l’essència del territori, n’han travessat camins i senders, ens han explicat com és i com viu la seva gent, ens han descrit els seus paisatges, els seus pobles, el llegat cultural de la seva particular història… I per finalitzar, donaré les gràcies al fotògraf, l’Òscar Rodbag, que ha fet una feina excepcional i ens ha posat difícil la tasca d’edició pel complet treball que ha aportat i per la imaginació i la complicitat que ha mostrat envers el Lluçanès, fet que els lectors agrairan. Estareu d’acord amb mi que la seva feina emociona. Aquest és el secret d’una revista com la nostra.

Confio que el resultat us satisfaci i us emocioni tant com als que hem fet la revista. Gràcies i fins a la pròxima.”

 

Joan Morales i Morera, director ‘Descobrir’

 

2 comentaris

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*