L’èxit lluny dels teus

L’Ían i el seu equip ha treballat temps l’èxit assolit aquest passat diumenge 27 de maig. Era l’objectiu ja de la temporada passada: pujar a la Segona Divisió B del futbol estatal. Sempre recordarem el partit dramàtic viscut el dia de Sant Joan de l’any passat, tot seguint-lo amb el mòbil en directe des del capdamunt de la Sala del Soler de n’Hug, just abans del sopar amb la Txaranga Tximeletak i d’anar-nos-en cap a la Passada i Contrapàs. Ni en una novel·la es podia imaginar aquell coi de final condemnant en el temps afegit, un any més, l’Atlético Malagueño a la mateixa categoria.

Però l’equip es va aixecar i enguany ha tornat a fer una brillant temporada i, aquest any sí, culminat-la amb el preuat ascens. L’anada de la fase d’ascens al propi camp malagueny no va poder sortir-se’n millor que d’un 0-0; després de mirar bona part de la segona meitat del partit, poc pensava que faríem bo aquell resultat per aconseguir l’objectiu. La tornada, al camp del Yeclano Deportivo (Yecla, Múrcia), va començar de cara, marcant primer i dominant el partit. Però la cosa es va anar equilibrant -també al marcador-, vam perdre un efectiu que va fer jugar el segon equip del Màlaga amb un home menys fins que un local també va ser expulsat, i vam gairebé patir un infart fins que l’àrbitre va xiular el final del partit, aguantant bé les posicions a darrere i fallant alguna ocasió clara per part del Malagueño que ens hauria donat tranquil·litat.

En aquesta ocasió ens el miràvem per la tele a casa de l’Ían mateix, a Prats, en un dia que al poble es respirava dolor.

L’Ían estima els seus amics, a qui la seva opció pel futbol el manté físicament allunyat. Diumenge, un dia dur, el va viure allunyat però amb el cap i el cor al seu costat. El Carles havia perdut la vida en un fatídic accident de trànsit; l’Ivan es mantenia hospitalitzat i el Miki just havia pogut recuperar l’alta. A l’acabar el partit, l’Ían va ser entrevistat per 101TV i no va poder amagar que no estava content malgrat el gran èxit, i va dedicar aquesta fita als seus amics.

Llavors les emocions i sensacions contraposades t’impregnen endins; la immensa emoció per l’Ían, i el brutal dolor pel Carles. 22 anys, com els de l’Ían, són magnífics per conquerir èxits; 23 anys, com els del Carles, són rabiosament pocs per marxar, per deixar de viure… de fet, hauria de ser prohibit morir en aquesta edat.

El Carles, encara que mai li vaig arribar a dir, ens havia ensenyat a celebrar com moure un dit del peu pot ser una victòria. Mai oblidarem el Trueta i la Guttmann i aquells avenços.

En fi, ens queda conviure amb tot això, alhora, a la vegada, per molt contrast que suposi, desitjant tots els èxits a l’Ían, i oferint tot el suport i enviant la més immensa de les abraçades a la família i als amics del Carles. La multitudinària cerimònia d’enterrament d’aquest dimarts és d’aquelles que et deixen corprès. El silenci de la Plaça només trencat pels ocells que voleiaven mentre durava, i el càlid aplaudiment quan la germana, el pare i la mare van sortir. No oblidarem res de tot això, fent-nos forts per seguir -malgrat tot- endavant.

 

Us deixo amb tres fotos. La primera el Carles al mig de l’Ían i el Bernat el juliol del 2010 a Alpens. La segona, el Carles amb l’Ían i el Xavier al ‘Txupitassu de Nadal’ del 2011. La tercera, l’Ían després del partit de diumenge passat a Yecla.

iancarlesalpens     carlesiantxupitassuianpercarles

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*