l’Olost s’emporta els 3 punts de Prats…

Ahir hi va haver el derbi més històric del Lluçanès. Temporades més tard, Pradenc i Olost es tornaven a enfrontar al Municipal de Prats de Lluçanès, que estava ple de gent per presenciar aquest clàssic, amb un bon sol i excel·lent temperatura.

La primera part amb un Pradenc que hi posava el futbol i l’Olost la força, va acabar amb empat a zero i un penal clar fallat pels locals, perquè la pilota xutada per l’Oliver es va estavellar al pal. La segona part, la cosa va seguir igualada, amb menys futbol i oportunitats pels de Prats, encara que una excel·lent jugada va servir perquè l’Edu (golejador de l’equip el que portem de temporada) fes diana tot fent posar a davant el nostre equip. Però a partir de llavors va despertar Ruben Besoy, que es va encarregar de fer els tres gols que van capgirar el marcador (bona jugada individual el primer; penal discutit el segon; i intel·ligent xut de falta el tercer, fent passar la pilota per sota la barrera). Així va acabar el partit, que va tenir alguns punts calents, d’ànims tensos, d’entrades dures… però un gran clàssic amb ganes de repetir-se aviat (i que pugui significar la revenja dels pradencs ;) ).

I és que aquests partits són especials. A l’època que anàvem a l’Institut els dies previs del partit eren més intensos que ara (tot i que déu ni do), perquè la coincidència en un mateix espai de gent dels dos pobles propiciava que es creés més tensió (suposo que ara passa el mateix amb els que encara hi van). Ara, el vespre abans i l’hora de dinar, els nervis bullien una mica més. Al començar al partit, ja t’acabes d’adonar que aquell no és un enfrontament normal. Que el camp està ple, que els jugadors estan més tensos. Però si històricament hi havia autèntica “mala llet” entre ambdós rivals, ara a fora el camp la gran majoria són amics. Hi ha bon rotllo. I n’és una demostració la foto que encapçala aquest post.

Per cert, algú podria dir quants anys fèia que l’Olost no guanyaven en territori pradenc?

* A la foto, els golejadors Rubèn Besoy i Eduard Vila al final del partit, dedicant-se mirades de complicitat. ;) 

 

3 comentaris

  1. Mira’l, és tant trempat i bon nanu… tot i que es va passar, no calien tants gols!!
    Felicitats Ruben, a tu i la resta. Un derbi és un derbi coi, tots volem guanyar, però millor és mantenir l’amistat després de tot plegat.
    Gràcies a tu també Isaac, bon suport i un molt bon post (i foto…)

  2. La vritat és que m’ha agradat aquesta cronica, i el comentari de l’edu especialment, està clar que als derbis s’ha d’anar a guanyar si o si, durant 90 minuts no tenim amistat po quan es pita el final del partit ja la tornem a tenir!!!
    per cert, tants gols? si tu ja en portes 7 i jo 5!!!! jejej

Deixa un comentari

El teu email no serà publicat

*

*