La sisena edició del Festival Cantilafont ja és història, i supera aquesta edició amb nota altíssima, consolidant-se com a FESTIVAL en majúscules i deixant un regust de boca més que bo.
Lluny queda aquella primera vegada a Les Tres Fonts de Prats de Lluçanès, ensenyant-nos un espai que poques vegades l’havíem vist com a lloc on realitzar una convocatòria i que des de llavors s’hi han anat succeint esdeveniments, valoritzant encara més la zona, amb el què va ser una proposta original i arriscada. El grup impulsor no es va acollonir i va seguir sent original i arriscat, fent passos de gegant, arribant a la sisena edició amb un cartell més complet, més acurat, més divers, més… TOT. Ah, i amb l’etiqueta de festival singular, autèntic i potent (no està gens renyit tot això) del país.
Aquesta festa, que l’hem sentit anomenar “la Festa Major del Lluçanès”, malgrat totes les diferències i distàncies amb una Festa Major, i on et trobes amics, coneguts, parents i saludats de tota la comarca i de més enllà i de totes les edats, és un esdeveniment de promoció del Lluçanès. D’autoafirmació de cara en dins i d’afirmació de cara en fora. De posar en coneixement els nostres valors serens, el nostre paisatge i entorns tranquils i cuidats. L’organització ho té amb molt de compte i en treu suc, respectuosament, i ho encomana.
I pots escoltar música, veure espectacles, degustar productes del territori, parlar amb la gent o, simplement, passejar-te. Que s’ha de fer cua? Doncs es fa; que tarden una mica en servir una cervesa o una tapa? No passa res. I pots anar gaudint de l’entorn i la proposta.
En l’ocasió de dissabte passat, tenia previst anar-hi d’hora, però la manifestació a Barcelona per exigir la llibertat de les persones preses i exiliades, em va fer endarrerir l’hora d’arribada. A l’arribar, el primer que em va venir al cap era les èpoques que enfilàvem cap a Sant Boi de Lluçanès per viure “L’Escampada”, us en recordeu? No sé… em va venir molt molt al cap. Reflexions i nostàlgia. Arribo, aparco i vaig a l’entrada per a recollir l’acreditació i samarreta (talla grossa) per a fer de voluntari. I m’endinso a la zona. I converses i boníssim ambient (allò que deia).
I, ja darrera la barra tot ajudant una mica a servir (i mantenint converses) va sonar Mishima. Després, va començar Nyandú amb “Glòria”, que m’encanta. Estava servint, acalorat, i se’m va aturar el món, es va fer un parèntesis que em va servir per anar a immortalitzar alguns d’aquests moments. I seguim servint begudes mentre a darrere la barra també cantàvem Nyandú. La simbiosi era perfecta: els Nyandú a casa. Amb reclamació inclosa “El Lluçanès no es toca”.
Doncs res, llarga vida a projectes que respectant el què som i tenim, ho potencien, posen en valor i multipliquen. Així que: que canti la font molts anys!