Autor: Isaac Peraire

Sempre s’ha parlat molt del carrer Major de Prats de Lluçanès, per això és el carrer Major, el que teixeix una columna vertebral al nostre poble. Els últims tres anys també n’hem parlat molt, bàsicament per motiu de la intervenció urbanística i l’aposta de l’Equip de Govern de l’Ajuntament de remodelar-lo. Proposta materialitzada amb prou èxit, i amb gran consens polític. Aquesta aposta era i és bàsicament per valoritzar el carrer, per ajudar-lo a fer un salt endavant. Així, a banda de la importància que tenia la remodelació per allò que no es veu (clavegueres) era important per a tot allò que es veu i que el dota de vida: el comerç i l’habitatge.

Segur que també per a visitants; encara recordo quan, un dia mentre era a tallar-me els cabells el barber parlant-me de coses del carrer, al referir-se a visitants em deia que “es passegen per aquí i diuen ‘això és el carrer major?”‘ posant de relleu l’estat en què es trobava. Ara ja poden referir-s’hi d’una altra manera més positiva tot passejant tranquil·lament.

És cert que li falta encara uns tramsper a remodelar (dels quatre cantons a la Plaça Vella, i més amunt de Cal Tià), que hi ha algun focus de debat en relació a la prioritat donada als vianants, o que hi ha elements molt importants pendents dependents bàsicament de la iniciativa privada, començant pel campanar de l’Església o vàries façanes i edificis. Encara que siguin propietats privades, des de l’administració pública hem d’intentar ajudar a dinamitzar aquest parc d’habitatges (pisos i cases) buits, alguns en bones condicions, alguns altres no, i hem d’aconseguir que puguin entrar en moviment. Viure i/o tenir un comerç al carrer Major ha de ser una bona idea, i possiblement ho és més ara que fa 4 anys.

Per altra banda, aquests dies hem viscut de la mà del grup “Gaudir d’Art” i la col·laboració de nombroses veïnes i veïns l’activitat “Traginar pel carrer Major”. Una proposta molt interessant que ens ha traslladat al carrer Major dels anys 60. Un recorregut pel carrer i algun interior amb explicacions i aportacions que ens ha fet conèixer i descobrir als més joves i a les generacions de gent més gran els ha fet recordar tot el què envoltava aquest carrer fa més de 50 anys.

Avui, el carrer està lluny de l’activitat que hi havia els anys 60. Igual que el poble està lluny del què passava aquells anys. De la mateixa forma que els costums, el model comercial, els oficis o les formes de treball, de transport són diferents. Tot ha canviat.

L’activitat, doncs, és diferent. I els reptes són majúsculs. Malgrat tot, hi ha comerços encarant els nous temps, amb llums i ombres; amb importants reptes, els mateixos reptes dels que no són aliens la resta de comerços de Prats i altres municipis de les nostres característiques; però amb el carrer remodelat.

Gràcies als que ens n’heu fet memòria. I gràcies els que ajudeu a fer gran el carrer Major dotant-lo de moviment i vida.

Seguim.

La sisena edició del Festival Cantilafont ja és història, i supera aquesta edició amb nota altíssima, consolidant-se com a FESTIVAL en majúscules i deixant un regust de boca més que bo.

Lluny queda aquella primera vegada a Les Tres Fonts de Prats de Lluçanès, ensenyant-nos un espai que poques vegades l’havíem vist com a lloc on realitzar una convocatòria i que des de llavors s’hi han anat succeint esdeveniments, valoritzant encara més la zona, amb el què va ser una proposta original i arriscada. El grup impulsor no es va acollonir i va seguir sent original i arriscat, fent passos de gegant, arribant a la sisena edició amb un cartell més complet, més acurat, més divers, més… TOT. Ah, i amb l’etiqueta de festival singular, autèntic i potent (no està gens renyit tot això) del país.

Aquesta festa, que l’hem sentit anomenar “la Festa Major del Lluçanès”, malgrat totes les diferències i distàncies amb una Festa Major, i on et trobes amics, coneguts, parents i saludats de tota la comarca i de més enllà i de totes les edats, és un esdeveniment de promoció del Lluçanès. D’autoafirmació de cara en dins i d’afirmació de cara en fora. De posar en coneixement els nostres valors serens, el nostre paisatge i entorns tranquils i cuidats. L’organització ho té amb molt de compte i en treu suc, respectuosament, i ho encomana.

I pots escoltar música, veure espectacles, degustar productes del territori, parlar amb la gent o, simplement, passejar-te. Que s’ha de fer cua? Doncs es fa; que tarden una mica en servir una cervesa o una tapa? No passa res. I pots anar gaudint de l’entorn i la proposta.

En l’ocasió de dissabte passat, tenia previst anar-hi d’hora, però la manifestació a Barcelona per exigir la llibertat de les persones preses i exiliades, em va fer endarrerir l’hora d’arribada. A l’arribar, el primer que em va venir al cap era les èpoques que enfilàvem cap a Sant Boi de Lluçanès per viure “L’Escampada”, us en recordeu? No sé… em va venir molt molt al cap. Reflexions i nostàlgia. Arribo, aparco i vaig a l’entrada per a recollir l’acreditació i samarreta (talla grossa) per a fer de voluntari. I m’endinso a la zona. I converses i boníssim ambient (allò que deia).

I, ja darrera la barra tot ajudant una mica a servir (i mantenint converses) va sonar Mishima. Després, va començar Nyandú amb “Glòria”, que m’encanta. Estava servint, acalorat, i se’m va aturar el món, es va fer un parèntesis que em va servir per anar a immortalitzar alguns d’aquests moments. I seguim servint begudes mentre a darrere la barra també cantàvem Nyandú. La simbiosi era perfecta: els Nyandú a casa. Amb reclamació inclosa “El Lluçanès no es toca”.

Doncs res, llarga vida a projectes que respectant el què som i tenim, ho potencien, posen en valor i multipliquen. Així que: que canti la font molts anys!

Després del propi dia 1 d’octubre del 2017 i la inoblidable manifestació de dos dies després –la del 3 va ser una manifestació mai vista a Prats de Lluçanès-, aquest 16 de juny ha estat la següent data en que més gent s’ha agrupat al nostre poble per reivindicar que volem llibertat, que EXIGIM LLIBERTAT.

La Plaça Vella es va omplir amb més de 600 persones al SOPAR GROC en solidaritat amb les persones preses i exiliades polítiques, i de suport a les seves famílies. La Trobada Gegantera prèvia s’havia transformat en una cercavila de GEGANTS x la LLIBERTAT, i els grups de joves Catfolkin i PortoBellovan tancar la jornada amb un concert de nit.

Entremig, moltes coses i intenses. Les paraules del Joan Rovira (pare de la Marta, i nascut a Prats de Lluçanès) van fer emmudir la Plaça Vella, la seva història d’un dia que no podia dormir a Suïssa ens va colpir. El Roger Junqueras (germà de l’Oriol) explicant com viu la família el fet de tenir l’Oriol forçosament lluny de casa o recordant el viatge que vam compartir amb el seu pare anant a la presó d’Estremera van fer empatitzar amb la injustícia que estan vivint. Ens van arribar també mitjançant gravació de veu unes agraïdes paraules de la Laura Masvidal (dona del Quim Forn) que finalment no va poder venir, i va ser llegida una carta de Jordi Sànchez escrita des de la presó per aquesta ocasió. I, a més, vam projectar un vídeo del Conseller de Cultura cessat pel 155 Lluís Puig, que ens va fer arribar des de Brussel·les. A tots ells, un immens agraïment i tot l’escalf del món.

Mereix menció a banda la iniciativa “KMS x la LLIBERTAT“, (vegeu l’article que vaig escriure clicant aquí), amb nombrosos dels participants que van venir, i el reconeixement que es va fer al grup organitzador. A aquest grup que ens va fer sentir i ens fa sentir tant orgullosos de la iniciativa que va néixer dels seus cors i va arribar a les cel·les on estan empresonades la Carme, la Dolors, l’Oriol, els tres Jordis, el Quim, el Raül i el Josep.

Vull donar les gràcies a tothom que ho va fer possible: la Colla Gegantera per organitzar-ho; els proveïdors que van col·laborar (forns de pa, carnisseries i altres establiments del poble; el Soler de n’Hug per la llet i Postres Santa Eulàlia per convertir-la en el iogurt de les postres del sopar). El CDR Lluçanès per la mobilització i perseverança; KMS x la LLIBERTAT per la incansable tasca; i la col·laboració que mai falta de les territorials d’Òmnium i l’ANC Lluçanès amb la difusió i el suport.

I a totes les persones que vau venir a la trobada, al sopar i/o al concert.

Prats de Lluçanès per la llibertat. No defallirem. Dempeus, sempre!

Aquest dissabte vinent l’Escola de Música i Arts del Lluçanès fa el concert de final de curs, serà el concert de final del PRIMER CURS de la seva història. Semblava impossible quan es va iniciar la nova etapa al Consorci del Lluçanès a l’octubre del 2015, o quan 4 mesos abans plantejàvem els reptes de l’Escola Municipal de Música de Prats de Lluçanès.Van ser setmanes i mesos de treballs i negociacions. D’hores invertides a nivell tècnic i a nivell polític. Mirant models, coneixent fórmules, pensant estratègies. Amb el suport de la Diputació de Barcelona, i l’empenta de personal del Consorci i de la directora de l’Escola.I, finalment, el setembre del 2017 engegava el curs; el primer curs de l’EMAL. Hem vist aules, cursos de llarga durada, cursos de curta durada, tastets, banda, activitats obertes, concerts. Vam començar 9 municipis, i ja n’hem sumat 3 més. I ara som capdavanters, amb un sol any de funcionament, per la dedicació de l’equip docent, per la implicació dels Ajuntaments i les famílies, pel número d’alumnes. Ara, més persones i de més edats tenen aquest servei, i el tenen més a prop. Ara, el Lluçanès té un element més de valoració del territori. De consolidació de la població; una nova eina de formació, de socialització, de capacitació personal, de foment de l’esperit crític, d’estimulació de la creativitat i d’establiment de sinergies entre col·lectius.

Voldria remarcar un parell d’aspectes més: no volem que es quedi ningú fora de l’EMAL per qüestions econòmiques, per això mateix hem establert un sistema de beques; i l’EMAL no viu aïllada, ja que fa treball en xarxa, associada des del primer dia a l’Associació Catalana d’Escoles de Música i treballant activament amb la Xarxa d’Escoles de Música i Arts de la Diputació de Barcelona.Per últim, ja tenim a punt el nou curs, del que teniu tota la informació a clicant aquí, a part de recordar que les inscripcions estan obertes fins el dia 22, aquest nou curs té com a novetat la incorporació d’un sisè municipi amb aula (Lluçà), i afegim la dansa en l’oferta educativa i un cicle de concerts a la tardor.A més, a val la pena explicar que a Prats de Lluçanès reformem l’edifici Josep Cirera i Armengol, que acull moltes classes. Més de 35.000€ invertits, gràcies a la Diputació, per millorar les aules.I recordeu, aquest dissabte ens retrobem al pavelló d’Olost per viure aquest concert. Us hi esperem!

Sovint parlem de participació i pensem en joves (Casal del Jovent, Consell de Joventut…), en adults (Taules de participació, reunions obertes…), o en gent gran (Espai Social i tot el què hi passa…), però ens descuidem dels infants. Per això mateix, perquè creiem que “cal incorporar els infants com a ciutadans de ple dret, escoltar el què opinen i deixar-los participar tal com es reconeix a la Convenció dels Drets dels Infants des de 1989″, l’Ajuntament va decidir impulsar el CONSELL D’INFANTS DE PRATS DE LLUÇANÈS.

Aquest Consell és un òrgan de participació impulsat per l’Ajuntament, amb el suport de la Diputació de Barcelona i, evidentment, amb la màxima col·laboració de les escoles locals. Constituït l’abril passat, està format per 8 nens i nenes de 5è i 6è escollits pels seus companys de classe. Aquests han realitzat diferents reunions i han debatut entorn a uns encàrrecs fets des del propi ajuntament (la regidora d’educació i jo mateix els els vam fer).

Es tractava de fer un logotip, de pensar què podia passar al Passeig per a seguir millorant-lo i què farien per potenciar el Mercat del diumenge. I així ho van fer. Aquest dimecres 6 de juny vam celebrar la sessió final d’aquest curs, i les conselleres i consellers, davant dels seus companys i del Diputat d’Educació de la Diputació de Barcelona (a més de la regidora i l’alcalde) van exposar les respostes als encàrrecs que els havíem fet a la Sala de Plens de l’Ajuntament.

Nosaltres no només els vam escoltar, sinó que ens vam comprometre a tirar endavant les iniciatives possibles, al mateix temps que ens vam comprometre a explicar-los-hi com ho farem, quant costarà, quines problemàtiques ens podrem trobar, etc. També, evident, a explicar les que no són possibles per què no ho són.

És molt interessant i bonic que vinguin a l’Ajuntament, que es reuneixin entre ells, que debatin amb els companys, es presentin per a ser consellers, es votin després que hagin preparat la seva proposta, s’activin, parlin de temes que els envolten, al mateix temps aprenguin, decideixin, aportin. I, sobretot, pensin en el seu poble, en què els envolta.

I és que, tal i com començava, el poble no és només dels joves, dels adults o de la gent gran… és també dels nens i nenes.

Escoltem-los, val molt la pena.

No vaig conèixer mai l’Anselm Gost, però n’he sentit a parlar molt i el seu nom apareix quan llegeixes en relació el nostre poble. El cap de setmana passat, coincidint amb el 40è aniversari de la seva mort -que li va venir massa aviat-  Prats de Lluçanès va reviure la seva obra, de la mà del grup “Carai Teatre“, i segur que és el millor homenatge que se li podia fer a un home de mil facetes.

Amb un cartell dissenyat a partir d’una foto del Patriarca feta pel Rambol (boníssima la foto, boníssima!), s’anunciava l’obra “T’HE VIST“, un text inèdit que finalment veuria la llum. La Sala Polivalent presentava un aspecte que no ens té habituat. S’havien treballat i molt que no fos només una experiència teatral (que també) sinó que sumés un conjunt de sensacions. Entraves en bloc junts, després d’esperar a fora lluny de grans aglomeracions -el número d’assistents era limitat- i, estant drets després d’una introducció a veu de l’Antònia de Cal Girvent i unes imatges del Patriarca, unes cadires ens recordaven que mentre nosaltres érem allà hi havia i hi ha persones que estan a la presó o a l’exili pel sol fet de defensar la democràcia. Aquesta reivindicació en un espai de teatre i cultura, em va semblar molt important.

I un cop asseguts, situats molt propers a l’escenari creat per a l’ocasió, quedaves molt a prop dels actors i et permetia notar molt les emocions que es vivien. I comença l’obra, enmig d’una escenografia treballada que et transportava a un menjador típic i històric, un menjador molt guapo; potser podria haver representat el menjador de Cal Perusa.

Amb un text senzill, recorrent alguns tòpics, una història entre famílies, amors, relacions entre diferents estaments socials, tradicions i emocions, amb vestimenta i maquillatge ajustats a qui representaven, va donar fruit a una representació natural, amb el que considero que va ser un repartiment molt encertat. Una obra lleugera, amena, que es va fer curta. Amb moments per les rialles, la reflexió i alguna insinuació al drama.

Per tot això, cal un agraïment i felicitació alhora als actors Manel Gost, Natàlia López, Enric Tarrés, Txiki, Pep Peraire, Anna Plans, Agnès Cruells, Cel·lí Berengueras i Maria Mercè Gost. També a la Casa de l’Heura, a l’antiga Comissió de Festes i, com no, a la Blanca López que, encara que no li agrada sortir, ni que es vegi, ni res de res, doncs em permeto la llicència de fer-la enfadar destacant la seva aportació en aquest projecte en concret i en “Carai Teatre” en general.

Ah, per cert, per acabar, deixeu-me dir que m’hauria agradat veure l’Anselm i el Rambol asseguts a l’Orient o el Centre Casal Castells (ajudeu-me, quin preferirien?) mirant l’obra de teatre que vam presenciar. I, sobretot, m’hauria agradat fer-hi tertúlia després. Si a mi m’hauria agradat, imagineu-vos doncs els que van conviure-hi.

Llarga vida a la seva memòria i al teatre amateur!

Just ahir va fer un any, el 15 d’octubre del 2015, em vaig llevar ben d’hora per anar a l’ofrena floral dedicada al President Companys al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. De Prats de Lluçanès a Montjuïc vaig entrar a Barcelona a buscar el Jordi Carbonell. Immens honor poder portar-lo, acompanyar-lo i escoltar-lo. Bestial. Me’n feia creus, el trajecte de casa seva al lloc de destí va ser un viatge de mestratge d’incalculables dimensions. I no exagero. Al costat teniu la foto, una autofoto que ens vam fer per enviar-li a la Marta Rovira, Secretària General d’ERC, a qui admirava i molt.

Quina dignitat, integritat, memòria, saviesa, bonhomia, passió… que tenia al costat. Quina lucidesa. Amb un respecte absolut i  un tracte exquisit cap a mi. Estaré eternament agraït d’aquest petit gran ‘detallet’, que ahir a Montjuïc es feia ben present després que aquest estiu el Jordi li arribés el moment de morir.

L’any passat, després d’anar al Fossar de la Pedrera vam anar al Passeig Lluís Companys a acompanyar, junt amb altres alcaldes del país i dirigents polítics, a Artur Mas a declarar. Tothom saludava al Jordi Carbonell, i ell tenia un somriure i unes paraules per comentar amb tothom. El Jordi va aguantar des de quarts de 9 del matí fins a quarts d’1 del migdia, a la seva cadira de rodes que jo empenyia però d’on no es va estar d’aixecar-se (amb molta dificultat) quan va caldre. Havíem quedat que només acompanyaríem a Mas durant l’entrada, perquè ell preveia cansar-se abans, però va aguantar i bé fins la sortida, quan encara es mostrava enèrgic.

La seva mort aquest estiu ens va deixar un buit important. I el trobem a faltar, l’enyorem.

Al mateix temps, ahir el país s’omplia d’actes com cada any per recordar el President de la Generalitat afusellat pel feixisme. ERC va estar abocada arreu de Catalunya a recordar els valors que Companys encarnava i encarna, i pel moment polític en què estem agafant embranzida per culminar els objectius. A Prats de Lluçanès, l’acte també es repeteix any rere any, i enguany va anar molt bé. Vam muntar una xerrada amb el Roger Heredia, de l’Associació del Banc d’ADN i familiars de desapareguts, i a l’esplanada de Lurdes vam llegir poesia i llençar coets en homenatge al President Companys.

Per últim, deixeu-me aplaudir la iniciativa del Govern de la Generalitat de Catalunya de proclamar el 15 d’octubre com a “Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista”, que fan que noms com Companys i Carbonell (identificats cadascun amb alguna de les premisses del Dia) i tants i tants altres rebin homenatges com els que es mereixen.

En memòria de Lluís Companys i en enyor de Jordi Carbonell, PAU, JUSTÍCIA i AMOR. Guanyarem!

* Entrevista d’El Temps a Oriol Junqueras, sobre Jordi Carbonell.

* “La passió de Jordi Carbonell”, explicada per Carod-Rovira.

* “Llum en la nit”. Article d’Alfred Bosch.

* “Jordi Carbonell. Amor i lluita”. Article de Junqueras.

* Biografia de Jordi Carbonell a Enciclopèdia.cat i a la Vikipèdia.

Fa 37 anys el Rossend Vilà (“Sendu”) i la Loreto Castañé, que acabaven de tenir la primera filla, es van embrancar en engegar una carnisseria a Prats de Lluçanès. Aquell llunyà 1979 la meva mare amb 15 anys treballava al seu costat; i ja mai més ha deixat de col·laborar-hi, com a treballadora una bona etapa i molt més tard i fins a l’actualitat com a regent d’una altra carnisseria, sumant esforços quan ha fet falta.

Així les coses, aquest divendres passat el tram de Carrer Major del davant de Ca la Loreto i fins a la Plaça de l’Església es va omplir de persones que van voler acompanyar el Sendu i la Loreto en la festa de comiat per jubilació. Sopar de mongetes i botifarra, i música en directe amb els BLÚ. Davant de la botiga que els ho ha donat tot; davant la botiga on ho han donat tot. On han viscut de tot. On han passat de tot.

I 37 anys es diuen ràpid, però són molts. Oferint el què en diem producte local, de proximitat. Treballat a casa. Donant sempre una bona qualitat i bon servei al client. Ca la Loreto ha estat i és una botiga de referència, consolidada, històrica. I això és el què els ha fet estar 37 anys al peu del canó.

Al mateix temps, m’agradaria destacar-ne ara una altra vessant. El Sendu (i, per extensió la Loreto) ha estat sempre involucrat al poble. No sé pas si han fallat mai en una iniciativa on els botiguers hi havien de ser, potser ara els últims temps amb menys intensitat, però quan era hora d’organitzar quelcom i s’havia d’agafar el toro per les banyes, el Sendu hi era. Ell va ser President de la Unió de Botiguers, fent renéixer l’entitat i recordada aquella etapa en què ell va ser al capdavant com a molt prolífera.

El Sendu també va ser molt valent en l’etapa fundacional d’ERC a Prats de Lluçanès, el 1994, tot presentant-se a la primera llista el 1995 en llocs rellevants (número 4). Un gest valent, perquè no era fàcil davant una sola candidatura convergent que hi havia refundar un grup d’esquerres i al mateix temps tenir botiga (aquí es destil·lava bastant allò de “si ets dels altres, no et vinc a comprar”). El Sendu va significar-se i ho va superar, es va involucrar i va obtenir l’acta de regidor. Gràcies a gestos com el seu, ara som on som.

És des d’aquesta vessant que en mi desperta més admiració. Sí, d’acord, ha treballat pel seu negoci, però sense oblidar el conjunt, el global del poble. El Sendu i la Loreto s’han cregut la idea de “si el meu entorn va millor, jo també aniré millor”, no pas al revés. S’ho han cregut i ho han aplicat.

Divendres es respirava emoció al Carrer Major. El Sendu i la Loreto tancaven una etapa; no puc imaginar què passava pel seu cap. Però crec que poden estar tranquils, ho han fet TOT perquè anés bé. Ara, els toca gaudir de la següent etapa que obren, que segurament és encara més apassionant.
Mereix comentari també el Ferran Molina i tota la família. Que seguiran el negoci, que segur que hi posaran el mateix esforç dels que relleven. Un gest valent, que esperem que amb els mateixos valors que el Sendu va conrear pugui mantenir aquest comerç viu i actiu al poble. I si pot ser, encara més.

Felicitats Sendu i Loreto! Endavant Ferran i família!

És senzill en campanya electoral prometre canvis. Ho veiem en aquesta campanya que estem vivint de cara a les eleccions del 26 de juny al Congrés espanyol.

Però avui, dia 13 de juny fa just un any que a Prats de Lluçanès es consumava el canvi polític a l’Ajuntament gràcies al resultat de les eleccions del 24 de maig en què ERC va aconseguir uns resultats històrics. El 13 de juny del 2015 preníem possessió un servidor com a nou alcalde del poble i els nous regidors i regidores del Consistori (clicant aquí vídeo del Ple; aquí versió curta; i aquí el meu discurs).

En la campanya electoral que va precedir aquella efemèride, des d’ERC vam dir que Prats de Lluçanès “necessita un canvi que li permeti fer un salt endavant” i ens vam atrevir a afegir que “Som-hi, ESTEM PREPARATS”.

ESTEM PREPARATS. Som un equip que va començar amb coneixements i experiència, amb frescor i gent novella, amb un conglomerat d’habilitats que hem posat a disposició de la responsabilitat assumida a l’Ajuntament. Val a dir que, al mateix temps, ha estat un aprenentatge constant (i ho seguirà essent), perquè mai se’n sap prou, ni de bon tros. Crec que el què sobretot ens fa estar preparats davant de les situacions que ens trobem són, precisament, la vocació de servei, les ganes, la predisposició i esforç per aprendre i millorar.

EL CANVI. D’això m’ajudareu si un cas vosaltres lectors a confirmar que aquest canvi ha estat real. Però m’aventuro a compartir amb vosaltres algunes coses que, per mi, el confirmen:

– PARTICIPACIÓ. Les polítiques de participació han regnat aquest Ajuntament: reunions obertes per a temes com l’ús del Passeig, el gas i el Carrer Major (i tantes altres de temes concrets), les fires, les festes, la constitució de la Taula d’Esports, la reactivació de la Taula per la Dinamització econòmica, el suport en el naixement de la Gatzara, la dinamització del Consell Escolar Municipal, l’espai de transparència de la web municipal, la retransmissió dels Plens via internet, l’APP amb l’espai de participació, la Comunicació en general que vol ser recíproca o el nou model de Butlletí d’Informació Municipal que ara porta el nom d’El Safareig. etc. Tot això, ha estat un canvi real.

– ESPAIS. Hem volgut treballar amb planificació mirant més enllà de demà mateix, sense fer volar coloms, lluny d’accions faraòniques i en canvi si que enfocades al servei públic. Així, hem treballat per la reforma del Carrer Major, per un Hotel d’Entitats, pel terra del pavelló, per la cuina de la zona educativa, per l’antic Club de Jubilats, per convertir l’antiga discoteca en magatzem de la brigada, per tenir un pàrquing d’autocaravanes, per una rotonda per l’entrada del cantó de Pinós…que tot plegat esperem veure complert els propers mesos. O mitjançant “petites” coses que ja es visualitzen com la vorera de Cal Santiago, el camí de l’escorxador, les escales del pavelló, l’entrada del Safareig Municipal, la intervenció a la piscina, la instal·lació d’una xarxa a la pista de pàdel, el camí de l’antiga gravera, etc. Accions que confirmen un canvi real.

– SERVEIS. La consolidació, reforç i en algun cas la reorientació de serveis com el de l’Escola Bressol Municipal, l’Escola Municipal de Música, el Centre de Dia, els Serveis Socials, el Casal del Jovent o l’Espai Social de la Gent Gran. El treball per la recollida d’escombraries o la gestió de la deixalleria. El canvi en el model de gestió de la zona esportiva i la sala polivalent. L’Oficina de Turisme. L’Oficina d’Atenció al Consumidor. També mereix menció el nou sistema de neteja que permet assegurar que netegem tots els carrers i que queden bé, amb la col·laboració dels veïns, posat en funcionament fa una setmana. Són aspectes que confirmen el canvi real.

– GESTIÓ ORDINÀRIA. Que va des del què ens demaneu els veïns i l’atenció a aquestes demandes, a coses que són habituals. O sigui, la gestió del dia a dia, en totes les àrees que conformen l’ajuntament: hisenda, esports, promoció del municipi, acció social, comunicació, joventut, salut, urbanisme, TIC, via pública, espais públics, mediambient, pagesia, demografia, educació i cultura.

– RELACIÓ AMB L’OPOSICIÓ. D’entrada nosaltres vam oferir poder governar junts, però no va ser possible. Des de llavors, se la té en compte SEMPRE, se la convida a les Juntes de Govern (no han vingut mai), a reunions sectorials o a les taules de participació (han vingut sempre). Això a mi em contrasta amb que durant els anys que vaig exercir de cap de l’oposició de forma sovintejada érem nosaltres qui demanàvem reunió amb el llavors alcalde; ara en canvi no he estat mai sol·licitat, sempre que n’hem fet ha estat també per petició nostra. El canvi real, també ha estat aquí en la relació govern-oposició.

– COMARCA. Amb la participació a ajudar reforçar serveis existents o de nous, com el d’Ocupació, Turisme, Serveis Socials, Desenvolupament Rural, Educació, etc. i la reformulació dels objectius compartits. A part de tot el què envolta el reconeixement comarcal i la situació jurídico-legal del Consorci del Lluçanès. Un canvi real, vist també amb òptica comarcal.

I tot el què em descuido i que en un sol article no hi cap. Coses agradables i buscades com l’acció relacionada amb la iniciativa per la reforma horària, o d’altres ni buscades ni agradables, com l’entorn de la gestió de totes les obres de canalització del gas.

Hem fet un any, hem pencat molt però ens queden molts deures pendents. Ho podem fer molt millor; ho hem de fer molt millor. Us asseguro, però, que ens hi deixem la pell. Tot plegat, gràcies a tothom, a l’equip tècnic de l’Ajuntament i les companyes que conformen l’equip polític. Amb ganes de fer una política oberta, participada, corresponsabilitzadora.

A continuació us deixo amb un recull d’imatges. I us demano l’opinió de tot plegat, ja sabeu, que podeu fer arribar per qualsevol canal.