Autor: Isaac Peraire

Avui fa 1 any de les eleccions municipals amb més participació de la història de la democràcia a Prats de Lluçanès.

Va ser una jornada electoral intensa i amb un desenllaç clar. El PP no aconseguia representació (era la primera vegada que es presentava i s’havia especulat molt sobre les seves possibilitats), CiU treia el pitjor resultat des de 1979 (les havia guanyat totes excepte el 2003) i per la seva banda ERC aconseguia guanyar les eleccions i, per poc, no aconseguia 7 regidors a l’Ajuntament. Històric.

La voluntat des del primer moment ha estat, com no podia ser d’altra manera, la d’assumir la responsabilitat des de la nova perspectiva, però sobretot, amb una nova forma de fer. A partir de llavors no només seríem responsables els que guanyaven unes eleccions, sinó que fent ferma la sentència PRATS SOM TOTS, voldríem estendre la participació i fer-nos corresponsables tots els pradencs del quefer municipal. Ens vam atrevir a dir que érem el canvi. I ara m’atreveixo a dir que amb tan sols un any hem fet grans passos en això, amb un any hem canviat dinàmiques (diguis taules de participació, reunions de veïns, consells municipals, o als plens municipals, o les ofertes de treball fetes al grup de l’oposició) per fer-nos partícips i corresponsables tots d’allò que afecta a la comunitat.

En la vessant personal, aquell dia començava una nova etapa a les nostres vides. A partir d’aquell dia moltes coses ja no han estat iguals bàsicament per la responsabilitat assumida, encara que compartida. Jo ho defineixo com a un Dragon Khan d’emocions. El què vius de prop és tant fantàstic com dur a vegades.

Aquest Dragon Khan d’emocions que, gràcies a la tasca de les companyes de l’equip polític, però també del tècnic, aconseguim estabilitzar en acció ferma i constant pel poble. De veritat que ens hi deixem la pell.

Entusiasmat del record d’aquella jornada, de tot el que hem viscut durant aquest any (l’any que vam entomar les regnes el farà el dia 13 de juny) i esperançat per seguir donant-ho tot per aconseguir els reptes locals, comarcals i nacionals, amb el mandat d’aquelles urnes, amb més ganes que mai i amb la mateixa energia de sempre us dic, de forma alta i clara: VISCA EL POBLE!

En ocasió del Mobile World Congress i tot el què va generar la setmana passada, hem pogut llegir i veure molt sobre aparells mòbils i tot el què l’envolta (a part de tot el què va passar amb la mobilitat a la capital catalana i entorns).

Dos exemples van ser “Carta d’amor al meu odiat mòbil“, un bon article del Carles Capdevila (que podeu llegir aquí) o el reportatge “No puc viure sense tu” del 30 minuts de diumenge passat (vegeu-lo aquí), també interessant.

Deu ser ben cert que el mòbil té coses negatives, suposo. I és que els dos exemples que us he posat, ja d’entrada els títols porten connotacions no pas positives per els aparells protagonistes d’aquest article i de les nostres vides (encara que el del Capdevila és carregat d’ironia). Però si l’aparell té coses negatives… jo li veig OPORTUNITATS IMMENSES, i em fixo en elles.

En un sol aparell petitot hi portes moltíssimes coses i tens opció de portar-n’hi mil més. Amb elles, pots fer-ne moltíssimes i l’opció de fer-ne mil més. Llavors, ets tu que has de saber treure’n profit i fer-ne un bon ús. Ell, d’entrada, t’ho posa molt senzill.

Des de convocar reunions, demanar opinions, escoltar, transmetre, informar, conèixer, intercanviar, estar en contacte amb la família. Estar en contacte amb els amics, i fer-ne de nous.

Cert és que tendeix a allunyar-nos de qui tenim a prop, però també a apropar-nos de qui tenim lluny. I sempre, sempre, sempre, dependrà al final de nosaltres mateixos.

Per tant, i si ens posem a millorar-ne l’ús? O millor dit, fer-ne un ús crític? Reclamo un 30 minuts enfocat a això. I un reguitzell d’articles en la mateixa línia (si en trobeu, podeu enllaçar-los a sota).

Així que la conclusió per mi és que el problema no és el mòbil, el problema som nosaltres.

El divendres 19 de febrer del 2016 va visitar Prats de Lluçanès la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell.

Des de 2/4 de 2 del migdia fins les 7 de la tarda la Presidenta va fer un intensiu per a conèixer de prop la nostra terra. Així, després de la rebuda institucional a l’Ajuntament (tot un honor), vam mantenir un dinar-reunió els alcaldes del Lluçanès amb ella. Una bona fórmula que va servir per parlar de moltes coses, distesament, que ens afecten a la comarca: des de l’oficialització (resultats de la consulta, el procés a partir d’ara) fins a qüestions de boscos, de despoblació, d’educació, i de les pudors que pateix Santa Creu (es va comprometre a traslladar-ho al Departament i a fer-ne acompanyament).

Segurament hi havia una cosa millor per poder conèixer millor el Lluçanès: poder passejar-se per tots els pobles. Però això és impossible en un sol dia, així que la trobada amb els alcaldes, representants de tots els municipis, i vist el resultat, va ser una bona manera de la qual la Forcadell va quedar molt contenta. (Només van faltar per qüestions de feina els de Sant Agustí de Lluçanès i Sobremunt).

Després Forcadell va reunir-se amb l’ANC-Lluçanès (van parlar del procés d’independència i què podem fer-hi tots plegats) i amb la Plataforma “El Lluçanès és comarca” (parlant de l’oficialitat del Lluçanès).

Seguidament vam anar a l’Espai Social de la Gent Gran, on la Presidenta va explicar de forma clara i lleugera els reptes que té el Parlament per aquests mesos del curt mandat que ella encapçala a la cambra on rau la sobirania del poble de Catalunya.

A l’acabar, vam anar a donar una volta per unes quantes botigues del poble, i va poder parlar amb comerciants i gent que ens trobàvem al carrer.

Tot plegat, va ser molt interessant, i va ser una gran jornada. Des del seu compromís mostrat amb el Lluçanès (es va mostrar a favor i va comprometre’s a fer una carta als grups parlamentaris explicant-los la visita), fins la proximitat mostrada. Així les coses, em sembla molt rellevant la voluntat d’aproximació del segon càrrec institucional del país a la gent, al poble. Trepitjar terra pla, parlar amb tothom, escoltar i transmetre. I il·lusionar!

Des de l’Ajuntament, li transmetem l’agraïment!

* Nota feta per l’Ajuntament de Prats de Lluçanès.

Intentaré explicar la nova etapa que s’obre als equipaments esportius municipals i a la Sala Polivalent Municipal de Prats de Lluçanès, perquè és un tema que per la dimensió que té, lògicament, se n’ha parlat bastant.

A la zona esportiva de Prats de Lluçanès hi trobem les pistes de tennis (que ja no tractaré en aquest text, perquè són d’ús i manteniment privat) i els següents equipaments, dels que explico a continuació com estava gestionat fins ara:

– Camp de futbol: la neteja i manteniment anava a càrrec del FC Pradenc que, mitjançant conveni amb l’Ajuntament, rebia uns diners a l’any a tal concepte. El club, llavors, pagava a la persona que feia (i està fent) aquesta feina. Ja al mes de juny, el club ens va notificar que aquesta situació s’havia de regularitzar perquè per ells no era la forma òptima de gestionar-ho a nivell d’entitat.

– Pàdel: la neteja i manteniment anava a càrrec del Club Tennis Prats que, mitjançant conveni amb l’Ajuntament, rebia uns diners al mes a tal concepte.

– Piscina i pavelló: mitjançant una concessió pel manteniment i servei de bar, la portava un autònom. El contracte amb la persona que tenia la concessió acabava el 30 de setembre d’aquest any, després d’haver-se prorrogat la passada primavera.

Per altra banda trobem la:

– Sala Polivalent: de la que s’encarregava una persona de la brigada de l’Ajuntament, a qui se li va acabar el Pla d’Ocupació amb el qual havia estat contractada.

Vista aquesta situació que havia de tenir resposta ràpida, i davant la impossibilitat legal de l’Ajuntament de contractar directament més personal per a poder oferir o cobrir aquests serveis, el nou Equip de Govern va decidir agrupar-ho tot, fent el què es va valorar com a bona oferta econòmica que permetés a qui fos l’adjudicatari poder desenvolupar el servei amb garanties. Sempre pensant, com no pot ser d’altra manera, en la millor forma de gestió, dinamització i manteniment d’aquests espais.

Per a fer-ho, va decidir -fidels a la forma de fer, el compromís públic adquirit, i per responsabilitat- obrir un procés obert, un concurs públic. Fet en la millor de les voluntats, i amb el marc legal establert. En aquest concurs, tal i com s’explica a la notícia d’aquest enllaç, hi van concórrer 4 empreses. La que va obtenir millor puntuació és qui s’ha emportat l’encàrrec de portar a terme el servei.

L’Ajuntament té garanties que ha d’anar bé, bàsicament perquè s’ha signat un contracte. I el vot de confiança a qui l’ha guanyat de forma oberta, participativa, justa. El nostre compromís és treballar i vetllar perquè vagi bé. Sempre tenint en compte que són uns espais concorreguts per a moltes persones i diverses entitats.

Si bé és cert que es podia haver solucionat més ràpid, no hem volgut córrer, i hem donat temps a qui va guanyar el concurs a decidir si acceptava el repte pel fet de què valia més la pena prendre la decisió de forma ferma i convençuda, amb la dimensió de l’encàrrec ben valorada.

Demanem disculpes a qui no s’hagi vist confortat, i donem les gràcies a les entitats i totes les persones que intervenen a aquestes instal·lacions de la zona esportiva i que han estat informades puntualment i sempre que ha calgut. Com alcalde i responsable de la regidoria d’esports puc assegurar que he intentat donar tota la informació i respostes sempre.

Dit això, qualsevol consideració que tingueu, estic i estem oberts a atendre-la i, a poder ser, resoldre-la.

Comparteixo aquí el text llegit a la cerimònia de comiat de l’amic i company Ramon Font, regidor de l’Ajuntament de Prats de Lluçanès.

——–

Ei Ramon,

Gràcies per la teva vocació de servei al poble. Gràcies per dir SÍ i formar part d’un equip amb ganes de treballar per Prats de Lluçanès, pel Lluçanès i pel país.

Recordes aquell dia que ho vem començar a parlar? Fa alguns anys ja. Et vaig trobar al garatge, remenaves carbó. Ens havíem fixat en tu per la implicació a l’AMPA de l’Escola i en esdeveniments del poble; ens havíem fixat en tu per ser treballador. I quina sort que ens diguessis que sí.

Gràcies a això t’hem pogut conèixer. Gràcies a aquesta empenta, gràcies a voler treballar pels altres, hem estat tots plegats amics. I és que quantes hores eh… setmana rere setmana, reunions, actes. Mocions, plens. Preguntes. Aportacions. Discussions.

I més. Hem compartit més. Festes, alegries, converses, rialles, àpats, begudes.

I la teva lluita, la teva ditxosa malaltia rebuda com a gerro d’aigua freda també pel grup, tan al principi com la recaiguda o ara la recta final.

Ei Ramon, hem patit amb tu. No ha estat senzill. Quan parlar o obrir els ulls es fa costós, es fa costós viure. Que injusta la vida oi? Quina MERDA la vida que t’ha fet passar això, que us fa passar això, que ens fa passar això. Però que MACA la vida que ens ha permès conèixer-te i treballar amb tu. Que MACA la vida que recobrarà sentit amb el teu llegat, immens, potent, actiu.

I de les reunions dolces amb xuxeries què me’n dius? Semblava que tu et feia més cosa perquè mantenies molt bé la línia, però que llaminer ets… L’última reunió que tu vas ser, la vem fer a casa teva, i no podien faltar-hi les xuxes. No podia faltar la dolçor.

Ei Ramon, penso en les cultures que fan una festa quan algú deixa d’estar amb ells. I nosaltres estem deprimits, quan tu mai volies estar-ho, ni deixar-nos-hi estar. Sempre optimista.

Optimisme. Optimisme que desprenies a la fàbrica, o a la seva sortida baixant el Carrer Sant Pere, o repartint carbó.

Un optimisme imprescindible pel treball que hem de fer. Així vam fer realitat el què tu asseguraves que passaria i que ningú ho tenia com a segur. “Isaac, que guanyarem home!”. I vas tenir raó. I ho vam celebrar. Just pocs dies després de la teva recaiguda. Se’t veia molt feliç. Mai oblidaré la teva abraçada i mirada esperançada.

Ara, les ganes d’exercir de regidor a l’Ajuntament, responsabilitat que t’ha durat massa poc, les ganes de treballar pel poble, és el què ens encoratja a mantenir viva la teva flama.

Ei Elena, Arnau, Mariona, família i amics. No esteu sols, tenim tot el què hem compartit amb ell, tenim tot el què ens deixa. I ens tenim a nosaltres mateixos. Que orgullós està ell de vosaltres. Elena, Arnau, Mariona…Increïble com parlava de vosaltres.

I ei Ramon, ahir, avui i demà les banderes de l’Ajuntament onegen a mig pal. Unes banderes que tornaran a alçar-se amb la teva empenta.

Aquesta setmana al poble hem vist massa cruelment que no totes les lluites es guanyen.

Però les ganes i passió que tu has posat en ‪Prats de Lluçanès ens mantindran enèrgics sempre més.

Per això, et donem la bandera del poble. Que estarà sempre més amb tu.

I ei, Ramon, Gràcies.

Prats de Lluçanès, 27 de novembre del 2015