Es tracta d’un POUM que ha tardat gairebé nou anys des dels inicis de la seva redacció fins arribar en aquest punt, amb tot el què això suposa de canvis socioeconòmics del poble, la comarca i el país. Un POUM condicionat a convenis bilaterals per a zones concretes del poble. Un POUM fet sense tenir en compte una visió global, si no centrat a mirada curta. Un POUM que no ha tingut un procés participatiu actiu, i m’atreveixo a dir que no se’l sent seu ningú.
El POUM és una eina importantíssima, necessària de planejament present i, sobretot, futur. Teníem l’opció ara d’aturar-lo? Sí, i tant. Però els tràmits eren al final del seu camí, de difícil aturador, i en cas de poder ser, parar-lo suposava tornar a començar (tenint en compte els recursos econòmics que s’han destinat a la seva redacció), i estan agafats igualment de mans i peus amb els convenis signats. Uns convenis que, certament alguns es podien haver intentat revocar (difícil, també), però el cost pel poble hauria estat superior i pitjor. Així que vam optar per deixar seguir el camí, arreglar el que bonament puguem i, en el futur, tramitar els canvis que calguin.
Tot plegat, una decisió difícil, carregosa, complicada. Per això, el 9 d’octubre del 2015, quan la Comissió Territorial d’Urbanisme el va aprovar, jo no estava content.
El que des de l’oposició vam anomenar “POUM de la vergonya” ara és el “POUM que ens ha fet passar vergonya”.
Dit això, mirada endavant i el nostre compromís a treure’n tot el màxim suc possible, estar amatents als canvis que es puguin fer i, sobretot, posar l’urbanisme al servei de les persones i el poble.
(Article publicat a ElMatíDigital, el 13-10-2015)M’ESTIC PROCÉSCONSTITUEJANT A SOBREComencem ara mateix el procés constituent, per parir la República Catalana del segle XXIEls independentistes, els demòcrates, no oblidarem el que vam viure aquell 9N del 2014. No oblidar el que hem fet per saber on hem d’anar està bé; vaja, és imprescindible. I no oblidarem les manifestacions (fins i tot les que érem pocs), no oblidarem elecció rere elecció en què hem plantat batalla a l’espanyolisme ranci i al catalanisme caspós. No oblidarem totes les accions fetes des del més petit gest de convèncer a algú, a penjar un cartell, a portar les propostes d’emancipació a les eleccions, o a desobeir la legalitat espanyola imposada.I resulta que ara som majoria. L’independentisme compta amb la majoria social i la majoria política a Catalunya. Ho escric i encara me’n faig creus. I com que ho estàs llegint, torna-ho a fer, que val la pena interioritzar-ho bé. Si algú ho posa en dubte, si algú ho qüestiona, si algú s’inventa això de la majoria silenciosa a Catalunya, etc que miri els resultats de les eleccions del 27S, observi la participació i els vots a les candidatures. Si després encara en dubta, que traslladi aquests resultats a com haurien estat en un referèndum amb tota regla.Així les coses, aquesta setmana ens fan recordar aquell 9N, aquell dia de novembre del 2014 (i el què ens va costar a tots plegats arribar-hi!) que vam votar, vam votar independència, vam obrir escoles i instituts, vam fer cues, vam estar a meses, vam mobilitzar…ho vam fer TOT per mostrar una vegada més els anhels de llibertat, la set de justícia.I tornarem a fer-ho. Aquell 9N2015 va ser el referèndum que no ens van deixar fer. El 27S2015 ha esta el referèndum de la independència. Aquest 13, 14 i 15 d’octubre tornem a sortir alegrement, desconnectats de l’Estat espanyol retrògrad, per fer-nos a tots plegats protagonistes del què anem a fer.Ja m’estic “procésconstituejant” a sobre. Vinga, sortim, i sortim i sortim. Manifestem-nos. I amb tota la legitimitat democràtica comencem ara mateix el procés constituent, per parir la República Catalana del segle XXI. Per la dignitat del poble!
Ahir, dijous 1 d’octubre del 2015 es va constituir el nou Consorci del Lluçanès. Vaig entomar la responsabilitat de presidir-lo, amb ganes, energia, il·lusió, empenta, idees i amb un equip al costat. I vaig pronunciar el discurs que us envio a continuació, després d’agrair el suport unànime rebut, i d’escollir el Marc Sucarrats (alcalde d’Oristà) com a Vice-president primer, i el Joan Carles Solé (alcalde de Lluçà) com a Vice-president segon:
“El Consorci del Lluçanès té una història. Avui no comencem de zero.
Són diverses les etapes, vàries les persones, polítics i tècnics que han treballat per tenir un ens comarcal, una eina per ajudar als nostres municipis i, per tant, a tota la gent de la nostra comarca.
El Lluçanès és una comarca formada per pobles que necessitem conjurar-nos per afrontar els reptes de present i de futur.
Els ajuntaments del Lluçanès, tots ells petits, necessitem d’una eina que ens permeti millorar els serveis, donar serveis, i racionalitzar la despesa.
Els últims anys, en els que jo m’ho he mirat des de la barrera, de ben segur que han estat durs i complicats. S’ha ajuntat una crisi econòmica important, també a les administracions, i la que considero falta d’iniciativa política, falta de l’empenta i lideratge que crec que un ens així ha de tenir.
Una empenta i lideratge que no ha d’exercir algú concret, si no que ha de ser compartit.
La comarca que volem, el territori que tenim, no necessiten de lideratges únics ni de municipis ni de persones.
Aquest nou President que teniu davant així ho entén i així vol practicar-ho. Aquest Lluçanès necessita que tots i cadascun de nosaltres hi aportem iniciatives, necessita que remem junts sense tenir en compte si el meu campanar és més gran que el del costat. Aquí, el principal capital que tenim són els municipis, els ajuntaments, les entitats, el territori i la seva gent.
Nosaltres com a responsables polítics, com a representants de les nostres poblacions tenim el deure d’esforçar-nos en el treball conjunt, un deure que es converteix en oportunitat per la nostra ciutadania.
Així les coses, tenim davant algunes amenaces i també, o sobretot, grans oportunitats.
Començo per les amenaces: la feblesa de la institució, d’aquest Consorci que més enllà dels aspectes econòmics, té l’amenaça ja efectiva de la famosa LRSAL, la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, i la falta de recursos econòmics i de rumb polític.
Aquestes amenaces les hem de combatre amb dos grans eixos de treball:
Un: sortida jurídico-legal per la sustentació de l’ens, a l’espera de la Comarca oficial.
Dos: L’abastiment de projectes conjunts pel territori. En aquest sentit, ja els alcaldes hem parlat d’eixos com;
Ocupació, emprenedoria, promoció econòmica i turística, desenvolupament rural.
Educació: Lluçanès territori educador.
Escombraries: recollida i/o deixalleria
Centre de serveis: compartir elements logístics.
Serveis tècnics.
Serveis Socials.
Cultura, Esports i Joventut.
Comunicació.
Aquests projectes els hem de fer possibles entre tots, sumant esforços perquè servirà i retornarà a la gent.
Caldrà un esforç per comunicar, fer notar a la gent que l’eina comarcal és necessària, per a fer-los-en partícips, i que es noti la importància d’aquesta per poder afrontar els reptes de futur. Serà un esforç que si interioritzem en les nostres accions sortirà sol.
Per això, un altre eix que el Consorci ha de tenir en compte, és el que té a veure amb el reconeixement oficial de la comarca del Lluçanès.
Fa dos mesos i 5 dies votàvem per la comarca. No repassaré els passos per arribar fins a aquella consulta. Agafo els elements positius, sobretot les accions que van servir per apropar a la gent per què servia una comarca.
Aquella històrica consulta va tenir uns resultats.
Aquells resultats avalen la creació de la comarca del Lluçanès, un encàrrec ja traslladat al Govern de la Generalitat, i que el que hi hagi ara de nou haurà de resoldre. Per tant, cal posar en valor aquell SÍ majoritari globalment, aquell sí que va sortir en 8 pobles.
No podem obviar, però, que també va haver-hi 5 pobles que va sortir que NO. Els seus alcaldes ja han dit que no volen despenjar-se del Consorci i el treball conjunt. És un bon símptoma. Òbviament que la gent va decidir, però mai trobaran la porta tancada.
I estic esperançat que trobarem la manera, que farem partícips a la gent amb l’arrencada de tota aquesta nova alè d’esperança pel territori que serem capaços de fer visualitzar que aquesta eina, la comarca, és importantíssima per a tots ells.
La meva esperança és que ningú es quedi al costat, que aquesta nova etapa del Consorci del Lluçanès sigui la del reconeixement oficial, no per res personal, emocional, sentimental, si no per fer possible tots aquests projectes conjunts que tenim, per servir la nostra gent, per la gestió i desenvolupament del territori.
