ELS VETERANS DE LA POLIVALENT

"La Polivalent" de Prats de Lluçanès forma part, m'atreveixo a dir, de les vides de diverses generacions. En forma de nau industrial, sembla que no sigui profitosa per res en concret i, alhora, per tot en general. És una sala "de batalla", amb deficiències importants -equipament, energètiques, infraestructures...- però amb potencialitats interessants. Ja que la tenim, la fem servir, i bastant.

Després de diferents experiències, un cop construïda aquesta Sala, es van anar posant de moda les discomòbils allà. N'hem dit sempre "les polivalents". Van ser molt exitoses tant en número de festes organitzades com pel seu objectiu, en la immensa majoria dels casos organitzades per a recollir fons per a un entitat sense ànim de lucre o una causa concreta. Ara, de tan en tan encara se n'organitza alguna.

Des de llavors -molts anys ja...- han anat canviant moltes coses. Es mantenen aquelles agafades de mans i morrejades primerenques dins la sala, que les fas més perquè et vegin que no pas per amor o plaer; o tot a la vegada, trobaríem casos de tot. Ha canviat bastant tot el què envolta la seguretat (assegurances, agents de seguretat a la porta...), i canvien, com no pot ser d'altra manera, les converses mantingudes.

Ja fa temps que quan hi arribes penses "uix, soc dels grans ja", i sents aquell sentiment a vegades paternalista i odiós que et generes sol mirant-te el públic i penses "canalla, jo feia això?". I sí, ho fèiem, i els grans ens miraven d'igual forma. I he de confessar que a mi m'encanta fer-me gran i veure que les noves generacions hi passen, ho viuen, comparteixen i fan festa al nostre poble. Si és amb respecte i bon rotllo, molt millor.

Total, que un dia d'alguna festa hi vam anar, com habitualment, una estona a treure el cap, a fer un beure, a xerrar una mica. Entre totes aquestes sensacions, érem just a l'entrada un grupet, però va arribar un amic (del que la seva edat superava també la mitjana d’edat de la sala), i va furgar en la ferida: "Què? Feu una reunió de veteranus?"

I sí, realment era així. La nostra edat potser doblava la d'alguns d'allà. Les nostres converses eren "serioses". Però seguíem allà, dempeus, en una discomòbil de poble, en una polivalent de les nostres. I que per molts anys!