En ocasió del Mobile World Congress i tot el què va generar la setmana passada, hem pogut llegir i veure molt sobre aparells mòbils i tot el què l’envolta (a part de tot el què va passar amb la mobilitat a la capital catalana i entorns).
Dos exemples van ser “Carta d’amor al meu odiat mòbil“, un bon article del Carles Capdevila (que podeu llegir aquí) o el reportatge “No puc viure sense tu” del 30 minuts de diumenge passat (vegeu-lo aquí), també interessant.
Deu ser ben cert que el mòbil té coses negatives, suposo. I és que els dos exemples que us he posat, ja d’entrada els títols porten connotacions no pas positives per els aparells protagonistes d’aquest article i de les nostres vides (encara que el del Capdevila és carregat d’ironia). Però si l’aparell té coses negatives… jo li veig OPORTUNITATS IMMENSES, i em fixo en elles.
En un sol aparell petitot hi portes moltíssimes coses i tens opció de portar-n’hi mil més. Amb elles, pots fer-ne moltíssimes i l’opció de fer-ne mil més. Llavors, ets tu que has de saber treure’n profit i fer-ne un bon ús. Ell, d’entrada, t’ho posa molt senzill.
Des de convocar reunions, demanar opinions, escoltar, transmetre, informar, conèixer, intercanviar, estar en contacte amb la família. Estar en contacte amb els amics, i fer-ne de nous.
Cert és que tendeix a allunyar-nos de qui tenim a prop, però també a apropar-nos de qui tenim lluny. I sempre, sempre, sempre, dependrà al final de nosaltres mateixos.
Per tant, i si ens posem a millorar-ne l’ús? O millor dit, fer-ne un ús crític? Reclamo un 30 minuts enfocat a això. I un reguitzell d’articles en la mateixa línia (si en trobeu, podeu enllaçar-los a sota).
Així que la conclusió per mi és que el problema no és el mòbil, el problema som nosaltres.
El divendres 19 de febrer del 2016 va visitar Prats de Lluçanès la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell.
Des de 2/4 de 2 del migdia fins les 7 de la tarda la Presidenta va fer un intensiu per a conèixer de prop la nostra terra. Així, després de la rebuda institucional a l’Ajuntament (tot un honor), vam mantenir un dinar-reunió els alcaldes del Lluçanès amb ella. Una bona fórmula que va servir per parlar de moltes coses, distesament, que ens afecten a la comarca: des de l’oficialització (resultats de la consulta, el procés a partir d’ara) fins a qüestions de boscos, de despoblació, d’educació, i de les pudors que pateix Santa Creu (es va comprometre a traslladar-ho al Departament i a fer-ne acompanyament).
Segurament hi havia una cosa millor per poder conèixer millor el Lluçanès: poder passejar-se per tots els pobles. Però això és impossible en un sol dia, així que la trobada amb els alcaldes, representants de tots els municipis, i vist el resultat, va ser una bona manera de la qual la Forcadell va quedar molt contenta. (Només van faltar per qüestions de feina els de Sant Agustí de Lluçanès i Sobremunt).
Després Forcadell va reunir-se amb l’ANC-Lluçanès (van parlar del procés d’independència i què podem fer-hi tots plegats) i amb la Plataforma “El Lluçanès és comarca” (parlant de l’oficialitat del Lluçanès).
Seguidament vam anar a l’Espai Social de la Gent Gran, on la Presidenta va explicar de forma clara i lleugera els reptes que té el Parlament per aquests mesos del curt mandat que ella encapçala a la cambra on rau la sobirania del poble de Catalunya.
A l’acabar, vam anar a donar una volta per unes quantes botigues del poble, i va poder parlar amb comerciants i gent que ens trobàvem al carrer.
Tot plegat, va ser molt interessant, i va ser una gran jornada. Des del seu compromís mostrat amb el Lluçanès (es va mostrar a favor i va comprometre’s a fer una carta als grups parlamentaris explicant-los la visita), fins la proximitat mostrada. Així les coses, em sembla molt rellevant la voluntat d’aproximació del segon càrrec institucional del país a la gent, al poble. Trepitjar terra pla, parlar amb tothom, escoltar i transmetre. I il·lusionar!
Intentaré explicar la nova etapa que s’obre als equipaments esportius municipals i a la Sala Polivalent Municipal de Prats de Lluçanès, perquè és un tema que per la dimensió que té, lògicament, se n’ha parlat bastant.
A la zona esportiva de Prats de Lluçanès hi trobem les pistes de tennis (que ja no tractaré en aquest text, perquè són d’ús i manteniment privat) i els següents equipaments, dels que explico a continuació com estava gestionat fins ara:
– Camp de futbol: la neteja i manteniment anava a càrrec del FC Pradenc que, mitjançant conveni amb l’Ajuntament, rebia uns diners a l’any a tal concepte. El club, llavors, pagava a la persona que feia (i està fent) aquesta feina. Ja al mes de juny, el club ens va notificar que aquesta situació s’havia de regularitzar perquè per ells no era la forma òptima de gestionar-ho a nivell d’entitat.
– Pàdel: la neteja i manteniment anava a càrrec del Club Tennis Prats que, mitjançant conveni amb l’Ajuntament, rebia uns diners al mes a tal concepte.
– Piscina i pavelló: mitjançant una concessió pel manteniment i servei de bar, la portava un autònom. El contracte amb la persona que tenia la concessió acabava el 30 de setembre d’aquest any, després d’haver-se prorrogat la passada primavera.
Per altra banda trobem la:
– Sala Polivalent: de la que s’encarregava una persona de la brigada de l’Ajuntament, a qui se li va acabar el Pla d’Ocupació amb el qual havia estat contractada.
Vista aquesta situació que havia de tenir resposta ràpida, i davant la impossibilitat legal de l’Ajuntament de contractar directament més personal per a poder oferir o cobrir aquests serveis, el nou Equip de Govern va decidir agrupar-ho tot, fent el què es va valorar com a bona oferta econòmica que permetés a qui fos l’adjudicatari poder desenvolupar el servei amb garanties. Sempre pensant, com no pot ser d’altra manera, en la millor forma de gestió, dinamització i manteniment d’aquests espais.
Per a fer-ho, va decidir -fidels a la forma de fer, el compromís públic adquirit, i per responsabilitat- obrir un procés obert, un concurs públic. Fet en la millor de les voluntats, i amb el marc legal establert. En aquest concurs, tal i com s’explica a la notícia d’aquest enllaç, hi van concórrer 4 empreses. La que va obtenir millor puntuació és qui s’ha emportat l’encàrrec de portar a terme el servei.
L’Ajuntament té garanties que ha d’anar bé, bàsicament perquè s’ha signat un contracte. I el vot de confiança a qui l’ha guanyat de forma oberta, participativa, justa. El nostre compromís és treballar i vetllar perquè vagi bé. Sempre tenint en compte que són uns espais concorreguts per a moltes persones i diverses entitats.
Si bé és cert que es podia haver solucionat més ràpid, no hem volgut córrer, i hem donat temps a qui va guanyar el concurs a decidir si acceptava el repte pel fet de què valia més la pena prendre la decisió de forma ferma i convençuda, amb la dimensió de l’encàrrec ben valorada.
Demanem disculpes a qui no s’hagi vist confortat, i donem les gràcies a les entitats i totes les persones que intervenen a aquestes instal·lacions de la zona esportiva i que han estat informades puntualment i sempre que ha calgut. Com alcalde i responsable de la regidoria d’esports puc assegurar que he intentat donar tota la informació i respostes sempre.
Dit això, qualsevol consideració que tingueu, estic i estem oberts a atendre-la i, a poder ser, resoldre-la.
Comparteixo aquí el text llegit a la cerimònia de comiat de l’amic i company Ramon Font, regidor de l’Ajuntament de Prats de Lluçanès.
——–
Ei Ramon,
Gràcies per la teva vocació de servei al poble. Gràcies per dir SÍ i formar part d’un equip amb ganes de treballar per Prats de Lluçanès, pel Lluçanès i pel país.
Recordes aquell dia que ho vem començar a parlar? Fa alguns anys ja. Et vaig trobar al garatge, remenaves carbó. Ens havíem fixat en tu per la implicació a l’AMPA de l’Escola i en esdeveniments del poble; ens havíem fixat en tu per ser treballador. I quina sort que ens diguessis que sí.
Gràcies a això t’hem pogut conèixer. Gràcies a aquesta empenta, gràcies a voler treballar pels altres, hem estat tots plegats amics. I és que quantes hores eh… setmana rere setmana, reunions, actes. Mocions, plens. Preguntes. Aportacions. Discussions.
I més. Hem compartit més. Festes, alegries, converses, rialles, àpats, begudes.
I la teva lluita, la teva ditxosa malaltia rebuda com a gerro d’aigua freda també pel grup, tan al principi com la recaiguda o ara la recta final.
Ei Ramon, hem patit amb tu. No ha estat senzill. Quan parlar o obrir els ulls es fa costós, es fa costós viure. Que injusta la vida oi? Quina MERDA la vida que t’ha fet passar això, que us fa passar això, que ens fa passar això. Però que MACA la vida que ens ha permès conèixer-te i treballar amb tu. Que MACA la vida que recobrarà sentit amb el teu llegat, immens, potent, actiu.
I de les reunions dolces amb xuxeries què me’n dius? Semblava que tu et feia més cosa perquè mantenies molt bé la línia, però que llaminer ets… L’última reunió que tu vas ser, la vem fer a casa teva, i no podien faltar-hi les xuxes. No podia faltar la dolçor.
Ei Ramon, penso en les cultures que fan una festa quan algú deixa d’estar amb ells. I nosaltres estem deprimits, quan tu mai volies estar-ho, ni deixar-nos-hi estar. Sempre optimista.
Optimisme. Optimisme que desprenies a la fàbrica, o a la seva sortida baixant el Carrer Sant Pere, o repartint carbó.
Un optimisme imprescindible pel treball que hem de fer. Així vam fer realitat el què tu asseguraves que passaria i que ningú ho tenia com a segur. “Isaac, que guanyarem home!”. I vas tenir raó. I ho vam celebrar. Just pocs dies després de la teva recaiguda. Se’t veia molt feliç. Mai oblidaré la teva abraçada i mirada esperançada.
Ara, les ganes d’exercir de regidor a l’Ajuntament, responsabilitat que t’ha durat massa poc, les ganes de treballar pel poble, és el què ens encoratja a mantenir viva la teva flama.
Ei Elena, Arnau, Mariona, família i amics. No esteu sols, tenim tot el què hem compartit amb ell, tenim tot el què ens deixa. I ens tenim a nosaltres mateixos. Que orgullós està ell de vosaltres. Elena, Arnau, Mariona…Increïble com parlava de vosaltres.
I ei Ramon, ahir, avui i demà les banderes de l’Ajuntament onegen a mig pal. Unes banderes que tornaran a alçar-se amb la teva empenta.
Aquesta setmana al poble hem vist massa cruelment que no totes les lluites es guanyen.
Però les ganes i passió que tu has posat en Prats de Lluçanès ens mantindran enèrgics sempre més.
Per això, et donem la bandera del poble. Que estarà sempre més amb tu.
Es tracta d’un POUM que ha tardat gairebé nou anys des dels inicis de la seva redacció fins arribar en aquest punt, amb tot el què això suposa de canvis socioeconòmics del poble, la comarca i el país. Un POUM condicionat a convenis bilaterals per a zones concretes del poble. Un POUM fet sense tenir en compte una visió global, si no centrat a mirada curta. Un POUM que no ha tingut un procés participatiu actiu, i m’atreveixo a dir que no se’l sent seu ningú.
El POUM és una eina importantíssima, necessària de planejament present i, sobretot, futur. Teníem l’opció ara d’aturar-lo? Sí, i tant. Però els tràmits eren al final del seu camí, de difícil aturador, i en cas de poder ser, parar-lo suposava tornar a començar (tenint en compte els recursos econòmics que s’han destinat a la seva redacció), i estan agafats igualment de mans i peus amb els convenis signats. Uns convenis que, certament alguns es podien haver intentat revocar (difícil, també), però el cost pel poble hauria estat superior i pitjor. Així que vam optar per deixar seguir el camí, arreglar el que bonament puguem i, en el futur, tramitar els canvis que calguin.
Tot plegat, una decisió difícil, carregosa, complicada. Per això, el 9 d’octubre del 2015, quan la Comissió Territorial d’Urbanisme el va aprovar, jo no estava content.
El que des de l’oposició vam anomenar “POUM de la vergonya” ara és el “POUM que ens ha fet passar vergonya”.
Dit això, mirada endavant i el nostre compromís a treure’n tot el màxim suc possible, estar amatents als canvis que es puguin fer i, sobretot, posar l’urbanisme al servei de les persones i el poble.
Ahir, dijous 1 d’octubre del 2015 es va constituir el nou Consorci del Lluçanès. Vaig entomar la responsabilitat de presidir-lo, amb ganes, energia, il·lusió, empenta, idees i amb un equip al costat. I vaig pronunciar el discurs que us envio a continuació, després d’agrair el suport unànime rebut, i d’escollir el Marc Sucarrats (alcalde d’Oristà) com a Vice-president primer, i el Joan Carles Solé (alcalde de Lluçà) com a Vice-president segon:
“El Consorci del Lluçanès té una història. Avui no comencem de zero.
Són diverses les etapes, vàries les persones, polítics i tècnics que han treballat per tenir un ens comarcal, una eina per ajudar als nostres municipis i, per tant, a tota la gent de la nostra comarca.
El Lluçanès és una comarca formada per pobles que necessitem conjurar-nos per afrontar els reptes de present i de futur.
Els ajuntaments del Lluçanès, tots ells petits, necessitem d’una eina que ens permeti millorar els serveis, donar serveis, i racionalitzar la despesa.
Els últims anys, en els que jo m’ho he mirat des de la barrera, de ben segur que han estat durs i complicats. S’ha ajuntat una crisi econòmica important, també a les administracions, i la que considero falta d’iniciativa política, falta de l’empenta i lideratge que crec que un ens així ha de tenir.
Una empenta i lideratge que no ha d’exercir algú concret, si no que ha de ser compartit.
La comarca que volem, el territori que tenim, no necessiten de lideratges únics ni de municipis ni de persones.
Aquest nou President que teniu davant així ho entén i així vol practicar-ho. Aquest Lluçanès necessita que tots i cadascun de nosaltres hi aportem iniciatives, necessita que remem junts sense tenir en compte si el meu campanar és més gran que el del costat. Aquí, el principal capital que tenim són els municipis, els ajuntaments, les entitats, el territori i la seva gent.
Nosaltres com a responsables polítics, com a representants de les nostres poblacions tenim el deure d’esforçar-nos en el treball conjunt, un deure que es converteix en oportunitat per la nostra ciutadania.
Així les coses, tenim davant algunes amenaces i també, o sobretot, grans oportunitats.
Començo per les amenaces: la feblesa de la institució, d’aquest Consorci que més enllà dels aspectes econòmics, té l’amenaça ja efectiva de la famosa LRSAL, la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, i la falta de recursos econòmics i de rumb polític.
Aquestes amenaces les hem de combatre amb dos grans eixos de treball:
Un: sortida jurídico-legal per la sustentació de l’ens, a l’espera de la Comarca oficial.
Dos: L’abastiment de projectes conjunts pel territori. En aquest sentit, ja els alcaldes hem parlat d’eixos com;
Ocupació, emprenedoria, promoció econòmica i turística, desenvolupament rural.
Educació: Lluçanès territori educador.
Escombraries: recollida i/o deixalleria
Centre de serveis: compartir elements logístics.
Serveis tècnics.
Serveis Socials.
Cultura, Esports i Joventut.
Comunicació.
Aquests projectes els hem de fer possibles entre tots, sumant esforços perquè servirà i retornarà a la gent.
Caldrà un esforç per comunicar, fer notar a la gent que l’eina comarcal és necessària, per a fer-los-en partícips, i que es noti la importància d’aquesta per poder afrontar els reptes de futur. Serà un esforç que si interioritzem en les nostres accions sortirà sol.
Per això, un altre eix que el Consorci ha de tenir en compte, és el que té a veure amb el reconeixement oficial de la comarca del Lluçanès.
Fa dos mesos i 5 dies votàvem per la comarca. No repassaré els passos per arribar fins a aquella consulta. Agafo els elements positius, sobretot les accions que van servir per apropar a la gent per què servia una comarca.
Aquella històrica consulta va tenir uns resultats.
Aquells resultats avalen la creació de la comarca del Lluçanès, un encàrrec ja traslladat al Govern de la Generalitat, i que el que hi hagi ara de nou haurà de resoldre. Per tant, cal posar en valor aquell SÍ majoritari globalment, aquell sí que va sortir en 8 pobles.
No podem obviar, però, que també va haver-hi 5 pobles que va sortir que NO. Els seus alcaldes ja han dit que no volen despenjar-se del Consorci i el treball conjunt. És un bon símptoma. Òbviament que la gent va decidir, però mai trobaran la porta tancada.
I estic esperançat que trobarem la manera, que farem partícips a la gent amb l’arrencada de tota aquesta nova alè d’esperança pel territori que serem capaços de fer visualitzar que aquesta eina, la comarca, és importantíssima per a tots ells.
La meva esperança és que ningú es quedi al costat, que aquesta nova etapa del Consorci del Lluçanès sigui la del reconeixement oficial, no per res personal, emocional, sentimental, si no per fer possible tots aquests projectes conjunts que tenim, per servir la nostra gent, per la gestió i desenvolupament del territori.
