Comparteixo aquí el text llegit a la cerimònia de comiat de l’amic i company Ramon Font, regidor de l’Ajuntament de Prats de Lluçanès.
——–
Ei Ramon,
Gràcies per la teva vocació de servei al poble. Gràcies per dir SÍ i formar part d’un equip amb ganes de treballar per Prats de Lluçanès, pel Lluçanès i pel país.
Recordes aquell dia que ho vem començar a parlar? Fa alguns anys ja. Et vaig trobar al garatge, remenaves carbó. Ens havíem fixat en tu per la implicació a l’AMPA de l’Escola i en esdeveniments del poble; ens havíem fixat en tu per ser treballador. I quina sort que ens diguessis que sí.
Gràcies a això t’hem pogut conèixer. Gràcies a aquesta empenta, gràcies a voler treballar pels altres, hem estat tots plegats amics. I és que quantes hores eh… setmana rere setmana, reunions, actes. Mocions, plens. Preguntes. Aportacions. Discussions.
I més. Hem compartit més. Festes, alegries, converses, rialles, àpats, begudes.
I la teva lluita, la teva ditxosa malaltia rebuda com a gerro d’aigua freda també pel grup, tan al principi com la recaiguda o ara la recta final.
Ei Ramon, hem patit amb tu. No ha estat senzill. Quan parlar o obrir els ulls es fa costós, es fa costós viure. Que injusta la vida oi? Quina MERDA la vida que t’ha fet passar això, que us fa passar això, que ens fa passar això. Però que MACA la vida que ens ha permès conèixer-te i treballar amb tu. Que MACA la vida que recobrarà sentit amb el teu llegat, immens, potent, actiu.
I de les reunions dolces amb xuxeries què me’n dius? Semblava que tu et feia més cosa perquè mantenies molt bé la línia, però que llaminer ets… L’última reunió que tu vas ser, la vem fer a casa teva, i no podien faltar-hi les xuxes. No podia faltar la dolçor.
Ei Ramon, penso en les cultures que fan una festa quan algú deixa d’estar amb ells. I nosaltres estem deprimits, quan tu mai volies estar-ho, ni deixar-nos-hi estar. Sempre optimista.
Optimisme. Optimisme que desprenies a la fàbrica, o a la seva sortida baixant el Carrer Sant Pere, o repartint carbó.
Un optimisme imprescindible pel treball que hem de fer. Així vam fer realitat el què tu asseguraves que passaria i que ningú ho tenia com a segur. “Isaac, que guanyarem home!”. I vas tenir raó. I ho vam celebrar. Just pocs dies després de la teva recaiguda. Se’t veia molt feliç. Mai oblidaré la teva abraçada i mirada esperançada.
Ara, les ganes d’exercir de regidor a l’Ajuntament, responsabilitat que t’ha durat massa poc, les ganes de treballar pel poble, és el què ens encoratja a mantenir viva la teva flama.
Ei Elena, Arnau, Mariona, família i amics. No esteu sols, tenim tot el què hem compartit amb ell, tenim tot el què ens deixa. I ens tenim a nosaltres mateixos. Que orgullós està ell de vosaltres. Elena, Arnau, Mariona…Increïble com parlava de vosaltres.
I ei Ramon, ahir, avui i demà les banderes de l’Ajuntament onegen a mig pal. Unes banderes que tornaran a alçar-se amb la teva empenta.
Aquesta setmana al poble hem vist massa cruelment que no totes les lluites es guanyen.
Però les ganes i passió que tu has posat en Prats de Lluçanès ens mantindran enèrgics sempre més.
Per això, et donem la bandera del poble. Que estarà sempre més amb tu.
I ei, Ramon, Gràcies.
Prats de Lluçanès, 27 de novembre del 2015